Autor Opinió
23 Setembre 2019 a 18:00

Els 7 pecats capitals de l’empresa familiar

Jordi Tarragona//Foto: FUB

Jordi Tarragona//Foto: FUB

I.- Oblit. Oblidar que si l’empresa no funciona s’ha acabat la història. Mantenir l’empresa amb projecció de futur és un repte en un món canviant. Las receptes d’ahir potser no valen per demà. S’han d’encertar els indicadors que són la clau del negoci i que cal controlar i entre aquests hi haurà la tresoreria. S’ha de posar per davant l’eficàcia sobre l’eficiència. S’ha de recordar que l’èxit acostuma a ser resultat del treball en equip i que confiar i delegar no vol dir abdicar del control.

II.- Inflexibilitat. No sortir del quadre mental que ens limita en  l’observació de la realitat i en la presa de decisions. Per tal de poder viure sense paràlisi per anàlisi anem formant-nos una sèrie de judicis previs que ens faciliten la presa de decisions. Aquests prejudicis ens poden limitar la visió de la realitat que ens envolta. A més a més, podem oblidar que la realitat pot dependre del punt de vista. I finalment hem de recordar que només veiem una part de la realitat.

III.- “ADNització”. L’ADN no garanteix heretar la capacitat i la voluntat empresarial. Els pares podem ser poc objectius en la valoració de la capacitat dels nostres fills, tan per excés com per defecte. Acostumem a sobreestimar o a sobre exigir. Per tant és convenient tenir en compte opinions externes realment independents per valorar la capacitat dels continuadors. També hi ha indicadors com que aquests hagin assolit una formació adequada i tinguin una carrera exitosa fora de l’empresa familiar. Pel que fa a la voluntat de continuïtat, ens hem de plantejar si aquesta és realment lliure.

IV.- Confusió. Confusió de família i empresa són dos mons força diferents. La família cerca la felicitat dels seus membres i es regeix pel suport, l’estima i l’amor. L’empresa cerca el benefici i es regeix per la meritocràcia: capacitat, resultats i responsabilitat. El pitjor és tractar l’empresa com a família i a la família com a l’empresa. Ha de saber-se en cada moment i lloc quin barret es porta. Normalment el que és bo per a l’empresa, a la llarga és bo per a la família.

Confusió de propietat i capital. Els accionistes d’una companyia aèria, pel simple fet de ser-ho, no vol dir que estiguin capacitats per dirigir el tràfic aeri o pilotar els avions. La confusió entre propietat, govern o direcció a l’empresa familiar ve facilitada pel fet de que és habitual que en els inicis de l’empresa totes aquestes funcions coincideixen en la figura del fundador.

V.- Incomunicació. Molt relacionada amb la inflexibilitat. El millor oli per les relacions es la comunicació. Comunicació es mes que parlar, es mes que escoltar; es un diàleg empàtic en el que comprenem els sentiments del altre. L’empresa familiar pot ser un dels llocs amb menys diàleg sincer: pot haver un excés de respecte o por al conflicte. La comunicació “es mama” des d petits a casa,  però també es pot practicar creant espais de diàleg sincer. Els reptes als que amb molta probabilitat haurà de fer front la família empresària son molt previsibles (incorporació, dividends, liquiditat…), mes val parlar-los amb antelació, quan no hi ha pressions ni preses.

VI.- Improvisació. Una de las característiques de un bon empresari és la planificació. Així com es fa planificació de l’empresa, també cal fer-la de la família empresària. La principal diferència és de terminis. La família empresària ha de pensar a nivell generacional, és a dir, a 20 anys vista. Cal establir una visió i en funció d’ella uns objectius i els corresponents plans d’acció. Ha de planificar-se la professionalització de l’empresa familiar, des de les normes  d’incorporació fins a les estructures de govern empresarial i familiar. Ha de planificar-se el relleu a la direcció, al govern i a la propietat. Ha de planificar-se la solució als reptes previsibles als que haurà de fer front la família empresària, com poden ser el repartiment de dividends o la liquiditat de participacions. Ha de planificar-se la transmissió dels valors i de l’estima per l’empresa.

VII.- Supèrbia. El pitjor de tots els pecats capitals en el què pot caure la família empresària és el de la supèrbia, el de creure’s immunitzat contra els pecats capitals. Pensar que “a nosaltres això no ens fa falta”. Posposar de forma indefinida els temes. Veure la palla a l’ull aliè i no veure la biga al propi.

Jordi Tarragona és professor col·laborador dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version