Autor Opinió
28 Juny 2019 a 12:00

Fiabilitat de la informació financera

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Jordi Franch UManresa//Foto: FUB

Quan iniciem algun projecte o realitzem alguna activitat, necessitem tenir informació de si anem pel bon camí o no. D’aquí la importància d’indicadors que ens proporcionin informació rellevant en un sentit o en un altre. Quan conduïm un cotxe, necessitem que el mesurador de combustible ens informi de quan cal omplir el dipòsit. O de quin és el nivell d’oli i la temperatura del motor. Si la informació que tenim no és la correcta ens trobarem parats a la carretera o cremarem el motor.

Una empresa també necessita saber si ho està fent bé o no, si les vendes d’un producte superen els costos de producció, per exemple, o no. Per això es calculen i publiquen indicadors i ràtios de caràcter econòmic i financer. A partir de les xifres del balanç i del compte de resultats, s’obté la informació bàsica per avaluar el grau de solvència, endeutament o rendibilitat del negoci.

Hi ha ràtios fonamentals i certament indicatives de la salut i solidesa d’una empresa. Dividir, per exemple, el benefici brut abans del pagament d’interessos i impostos entre l’actiu total ens permet trobar el rendiment econòmic de l’empresa i un nivell d’eficiència en la gestió dels actius. La relació entre el benefici net i el capital, per altra banda, és la rendibilitat financera i interessa especialment als accionistes. Com més alt sigui el resultat, tant millor per ells. Són exemples d’indicadors clau de l’eficiència operativa empresarial amb una lògica subjacent i relació causa-efecte força clara entre denominador i numerador.

L’anàlisi financera i la pràctica de la consultoria empresarial, però, comencen a perdre sentit quan s’introdueixen indicadors rebuscats que no tenen la coherència anterior. Un exemple clar és l’anomenat Ebitda (earnings before interest, taxes, depreciation and amortization), molt popular en el món anglosaxó. Com diu l’acrònim, és el resultat empresarial abans del pagament d’interessos, impostos, depreciacions i amortitzacions. Importat directament de l’enginyeria financera nord-americana serveix per avaluar el comportament i la situació financera de les empreses. El problema, però, és que pot resultar profundament enganyós.

Sense entrar en massa detalls tècnics, considerem dues empreses, A i B, que tenen el mateix actiu empresarial i idèntic resultat brut abans d’interessos i impostos. L’empresa A és molt intensiva en maquinària i instal·lacions pròpies (presenta un elevat actiu no corrent que s’ha d’amortitzar), mentre que l’empresa B opta per llogar les màquines que utilitza i prefereix invertir en existències o crèdits als clients (presentant un actiu no corrent més reduït que implica també menors despeses d’amortització i depreciació). Si calculem l’Ebitda, trobarem que el de l’empresa A és molt superior al de l’empresa B, encara que l’actiu i el benefici brut de les dues empreses sigui exactament el mateix.

Una altra ràtio molt utilitzada per les agències de rating o els propis bancs és el deute financer dividit per l’Ebitda. Un valor de 4 es considera molt perillós (impagament del préstec), un valor de 3 es considera perilllós (possible insolvència), 2 és acceptable i 1 és molt bo. La realitat, però, és que aquestes xifres no diuen absolutament res i les conclusions són, per tant, falses. Ni existeix cap relació causa-efecte entre numerador i denominador, ni hi ha cap lògica subjacent. Entre altres motius, l’Ebitda no pot destinar-se totalment a la devolució del deute a llarg termini, ja que abans s’han de pagar els interessos anuals dels préstecs bancaris i l’impost sobre els beneficis a Hisenda Pública. I en segon lloc, perquè el deute amb els proveïdors, que pot estar augmentant, no computa dins del deute financer.

De manera similar, valorar una empresa amb un múltiple de l’Ebitda és un disbarat que pot portar a errors importants. Només cal pensar en què una empresa sobrecapitalitzada i amb massives inversions errònies, amb elevades despeses d’amortització i nul benefici brut, pot tenir un Ebitda molt superior al d’una altra empresa que hagi invertit amb prudència i que presenti elevats beneficis. Empreses tecnològiques amb elevats Ebitdes van fer fallida immediatament després del col·lapse de la bombolla puntcom de l’any 2000.

La comptabilitat i l’anàlisi dels estats comptables és fonamental per avaluar la marxa dels negocis i l’eficàcia de la gestió empresarial. Justament per aquest motiu s’ha d’estar alerta davant els nombrosos casos de comptabilitat creativa o, senzillament, dopatge de la informació financera i transvestisme econòmic que es va teixint al voltant de la informació comptable. En els temps postmoderns actuals, de relativisme de valors i decadència moral, la veritat, genèricament parlant, es maltracta i manipula descaradament. Sense cap vergonya, escrúpol ni rubor, es menteix, es tergiversa i s’enganya. Si ens situem en l’àmbit de l’economia i l’empresa, no és acceptable presentar una esbiaixada informació patrimonial, financera i econòmica dels estats comptables basada en mitges veritats. Embellir el que és lleig, maquillar situacions desequilibrades i endolcir excessivament els números vermells per transformar-los en seductores ràtios no està exempt de costos socials molt elevats

Jordi Franch és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC.

Switch to mobile version