Autor Articles i estudis
26 Gener 2017 a 18:00

El Paricutín o com sembrar blat de moro i recollir un volcà

ireneu san juan parangaricutiro

foto: http://turismo.infoclima.com

Un, quan planta un hort, a part d’agafar un lumbago de categoria si no hi està acostumat, pot recollir patates, pebrots, tomàquets, mongetes, blat de moro…. o un volcà. Efectivament, per molt que li pugui estranyar, això últim és el que “va recollir” Dionisio Pulido, un agricultor mexicà que va veure com, sense previ avís, se li formava un volcà enmig d’un camp de panís el 20 de febrer de 1943: el Paricutín havia nascut.

Paricutín era una població agrícola de poc més de 700 habitants situada a uns tres-cents quilòmetres a l’oest de Mèxic DF, i a partir de llavors el seu futur anava a canviar per sempre. Aquest dia, cap a les 4 de la tarda, Dionisio estava treballant el camp amb Paula, la seva dona, com de costum. Tot d’una, en un dels seus terrenys, va descobrir una esquerda d’uns 50 metres de longitud per mig metre de profunditat, va sentir un tro i els arbres es van posar a tremolar. L’agricultor es va girar a parlar amb la seva dona i en aquell moment va veure com el terra començava a inflar-se fins a una alçada d’uns 2 o 2’5 m. d’alt, i d’una de les esquerdes va començar a sortir una pols fina -com cendres-, acompanyades de gasos amb forta olor de sofre, que sortien amb un fort xiulet. El pobre home, espantat, es va encomanar al Sant Crist dels Miracles, i va intentar salvar els bous i a la seva família, els quals va trobar al poble sans i estalvis.

A partir de llavors, l’esquerda va començar a expel·lir un núvol de material piroclàstic (lapilli, bombes, cendres …), creant al voltant de la fissura un petit con que creixia amb rapidesa. A les 10 de la nit d’aquell dia, el nadó-volcà, a més dels piroclasts, va començar a emetre lava que es va estendre pel camp, destrossant tot el que trobava al seu pas, donant inici a una erupció que amb lleugeres oscil·lacions no va acabar fins a cinc anys més tard, el 1948.

El con del volcà va créixer a una velocitat endimoniada (veure Surtsey, el naixement d’una illa). A les 24 hores d’iniciat l’episodi volcànic, el con tenia ja més de 30 metres d’altura; a les 72 hores, ja en tenia 60 metres; als 6 dies el volcà havia arribat als 120 metres i als quatre mesos, havia arribat als 200 metres d’altura per sobre del nivell de la vall. Allò semblava (i, de fet, era) imparable

Les contínues erupcions -amb núvols de cendres i vapor d’aigua que van arribar fins als 6.000 metres d’altura- i els fluxos de lava que sortien del volcà a una velocitat de 25 m. per hora, van causar el desplaçament de més de 2.500 persones dels pobles dels voltants. Així les coses, l’erupció va provocar durant els primers sis mesos la desaparició completa sota la lava del poble de Paricutín, el qual es trobava a uns 3 quilòmetres de l’esquerda origen de l’incident.

El 1944 va haver de ser evacuat el poble de San Juan Parangaricutiro, ja que el volcà en la seva contínua erupció -amb alguns moments certament violents-, va enviar colades de lava fins a 10 km del punt d’efusió. Colades que van agafar de ple al poble, del qual, en l’actualitat i incrustada al mig d’un gruixut mantell de lava solidificada, tan sols queda part de l’església en peu. El drama humà que es va viure va ser impressionant, si bé no es va haver de lamentar pèrdues humanes provocades per l’activitat volcànica.

El Paricutín va seguir les seves erupcions fins al 1948, moment en el qual va parar la seva activitat fins al 1952, quan després d’una sèrie de violentes explosions que van provocar núvols de cendra de fins a 3 quilòmetres d’altura, va cessar completament la seva activitat emetent des de llavors tan sols algunes fumaroles. El con havia arribat a una cota màxima de 424 metres des del nivell original.

Durant els anys en què es van produir les erupcions, tots els camps van quedar arrasats com a conseqüència directa dels núvols de cendra i les colades de lava, morint milers de caps de bestiar. Això va provocar una gran fam a causa de la impossibilitat de conrear les terres (veure El creatiu i espectacular paisatge de la Geria), una pertinaç sequera que va seguir a l’erupció i els problemes derivats del desplaçament a altres zones, tot i l’establiment d’una nova població, Sant Joan Nou, a una desena de quilòmetres de l’anterior. Si bé les erupcions de 1944 van acabar amb les collites d’aquesta temporada, van servir per, curiosament, acabar amb una plaga de llagosta que assolava la regió des de feia anys. No hi ha mal que per bé no vingui, és clar.

A l’actualitat, el volcà Paricutín i les restes de l’església de Sant Joan, s’han convertit en una visita obligada per a tot turista que visiti aquella zona. Una zona que té l’honor de ser llistada com una de les 7 meravelles del món natural.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version