Autor Articles i estudis
15 Desembre 2016 a 18:00

El Garcibuzo, l’oblidat i menyspreat primer submarí espanyol

ireneu.garcibuzo

La història dels submarins a Espanya és d’aquelles de llogar-hi cadires per la tossuderia dels diferents governs en no confiar en la iniciativa privada quan aquesta ha posat en safata de plata un avantatjós desenvolupament tecnològic. Tothom coneix (o més o menys, vaja) l’odissea de Narcís Monturiol o la vergonyosa epopeia d’Isaac Peral (veure Isaac Peral y la envidia que logró frustrar un prodigioso submarino)  però, pocs coneixen que uns anys abans que Monturiol ja hi va haver un inventor espanyol que va dissenyar un submarí…¡a corda!…, que va funcionar i que, com no podia ser d’altra manera, va ser rebutjat pel govern espanyol, elevant la ficada de pota d’aquest país envers els submarins a nivells de fanfàrria i banda de música… per a alegria de l’i + D espanyol, evidentment.

A la segona meitat del segle XIX, el món més desenvolupat bullia amb els continus avenços en el saber i en les tecnologies. Estats Units, Anglaterra i França, es portaven la palma del desenvolupament tecnològic i científic, marcant diferències amb els seus competidors.

Espanya, ancorada en el record d’un antic imperi que s’enfonsava a trossos, va estar, en general, al marge d’aquests grans descobriments, per molt que la iniciativa individual s’obstinés -moltes de les vegades, de forma poc menys que èpica- en que el país no perdés el tren del progrés. Cosme García Sáez, un rellotger i mecànic nascut a Logronyo (La Rioja) el 1818, era un d’aquests herois contracorrent.

Cosme García va ser inventor de múltiples artefactes, entre ells una escopeta de càrrega posterior i una màquina de matasegellar cartes que li va proporcionar una petita fortuna. D’aquesta forma, als anys 50, arran del seu trasllat a viure a Barcelona, es va obsessionar en la construcció d’una màquina que fos capaç de submergir-se de forma autònoma. Aprofitant els 45.000 duros que havia guanyat amb la patent de la màquina, va encarregar als tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima situats a Barcelona, la construcció el 1859 del seu primer prototip, al que va anomenar amb l’original nom de Garcibuzo.

No obstant això, després de les proves efectuades al port de Barcelona, aquest primer intent no va funcionar massa bé i, després de refer el seu disseny, va tornar a la càrrega amb una versió millorada del seu Garcibuzo, el qual va encarregar de nou a La Maquinista. I aquest cop sí que la va encertar.

El nou Garcibuzo, construït en xapa de ferro, tenia 5.75 metres de llarg, 1.75 d’ample i 2.25 d’alt, i tenia una forma molt semblant a la dels batiscafs actuals. Accionat amb un curiós mecanisme de ressort (com la corda dels rellotges, vaja), disposava de timons i sistemes de llast que li permetien avançar, submergir-se i ascendir a voluntat amb una gran estabilitat. Davant l’èxit aconseguit, Cosme García va contactar amb tots els estaments militars i els va convidar a la prova que es faria al Port d’Alacant el 4 d’agost de 1860

Cosme García i el seu fill, davant d’una gran quantitat d’observadors -entre ells militars, polítics i cònsols de diversos països- que van ser testimonis de l’esdeveniment, va estar durant 45 minuts submergit en aigües del port alacantí, pujant i baixant a la superfície perquè la gent no es preocupés pel seu estat. Les increïbles possibilitats militars i els crits de la gent un cop acabada l’ actuació, feien presagiar l’èxit més absolut de l’enginy, de manera que fent un model en coure, se’n va anar a veure a tot drap a la díscola reina Isabel II (veure El rey de España llamado Paquita) , perquè li donés la seva benedicció… i el financés, és clar.

L’invent, com s’esperava, va agradar molt a la monarca, però arribat el moment de la veritat, la realitat va caure com una garrotada al cap al pobre Cosme García: el submarí estava molt bé, però les arques de l’estat estaven plenes de teranyines -a causa sobretot al manteniment de la guerra a Àfrica-, de manera que es posaria ni un ral per promocionar el Garcibuzo. En vistes del poc interès -per dir alguna cosa- en el seu invent, va decidir presentar el projecte a París, on després de patentar-lo el 1861, esperava que Napoleó III tingués més ganes i millor visió de futur. I, efectivament, així va ser.

Napoleó III va oferir un contracte de 14 milions de francs a Cosme García, el qual s’hauria de desplaçar a Toló -Costa Blava francesa- a desenvolupar l’artefacte. No obstant això, el patriotisme de Cosme García, el qual seguia considerant que el seu Garcibuzo seria una arma que ajudaria a la defensa d’Espanya, va fer que en l’últim moment declinés l’oferiment francés i, finalment, el seu submarí quedés oblidat en el fons del calaix de l’oficina de patents.

Arruïnat i en la misèria més absoluta, Cosme García moria a Madrid el 1874 sumit en una gran depressió per no poder haver vist el seu treball reconegut pel seu país. Una indignant nova volta de rosca es va produir el 1898 quan, davant la Guerra de Cuba, el fill de Cosme García va oferir l’invent del seu pare al govern espanyol, i aquest, en un acte de ceguesa total i absoluta, va dir que no era d’interès ja que difícilment podria ser utilitzat bèl·licament.

El Garcibuzo, que havia quedat ancorat al port d’Alacant des de la seva prova el 1860, va ser finalment enfonsat pel seu fill en un lloc indeterminat del mateix port, davant la notificació que va rebre de les autoritats portuàries alacantines segons la qual l’enginy submarí molestava per a la activitat portuària.

Trista fi per a un dels invents més decisius del segle següent i que, obstinada i repetidament seria menyspreat per la ignorància d’un govern corromput, més preocupat en mantenir els seus propis privilegis que per a desenvolupar amb visió de futur al país que, suposadament, havia d’administrar.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version