Autor Articles i estudis
1 Octubre 2015 a 18:00

El còrnic, la resurrecció miraculosa d’una llengua perduda

El còrnic, la resurrecció miraculosa d'una llengua perduda // Imatge Wikimedia Commons

El còrnic, la resurrecció miraculosa d’una llengua perduda // Imatge Wikimedia Commons

En els últims anys, la tendència uniformadora de l’ésser humà ha entrat en una espiral de destrucció caníbal que està acabant amb tot indici de diferència, ja sigui cultural, mediambiental o social. La diferència, lluny de ser promoguda, està sent anihilada tot i que, justament, la diversitat i no la uniformitat és el que ens ha fet arribar a ser el que som. Aquesta bogeria afecta tot, fins i tot a les llengües que parlem els humans, les quals estan sent delmades i eradicades en benefici d’unes poques i potents llengües. No obstant això, com al còmic d’Astèrix, hi ha una petita zona en la qual un grup de gent ha aconseguit recuperar una llengua que feia 200 anys que havia desaparegut com a tal. No, no són a la Gàl·lia, però no estan molt lluny: són a Cornualla, a Anglaterra.

Cornualla és un comtat d’Anglaterra que ocupa la punta sud-oest de la illa de Gran Bretanya. En aquesta zona, fins al segle XVIII es parlava una llengua cèltica anomenada còrnic, sent parlat al seu màxim auge per uns 35.000 persones. Aquest idioma estava emparentat amb la resta de llengües celtes de les illes britàniques (gaèlic, escocès, gal·lès…) i, sobretot, amb el bretó francès, amb el qual era comprensible en un 80%, però va caure en desgràcia a causa de l’empenta de l’anglès, veient-se abocat a un lent però inexorable declivi.

L’últim parlant natiu de còrnic del que es té notícia es pensa que va ser Dolly Pentreath, una pescadora cornuallesa que va morir el 1777 de la qual es diu que les seves últimes paraules van ser “Em ne vidn cewsel sawznek!” que traduït significaria “No vull parlar anglès!”. La seva consciència i resistència de la llengua còrnica li van fer, anys a venir, mereixedors d’un monument.

No obstant això, quan una llengua mor, no ho fa del tot, de manera que sempre queden retalls de l’antiga llengua com a substrat en la llengua substituta, en aquest cas l’anglès. Paraules específiques, topònims, rondalles i cants populars van subsistir a l’imaginari de la gent de Cornualla, que si bé no parlaven el seu vell idioma, encara tenien certa consciència d’ella. Això va conduir durant el segle XIX a l’edició de diversos vocabularis de còrnic-anglès, però aviat les coses anaven a donar un tomb al seu rumb.

El 1904, Henry Jenner -un estudiós d’aquesta llengua- va escriure un manual al qual s’explicava com es parlava còrnic durant el segle XVIII i ensenyava a fer-ho. Aquest llibre va ser l’espoleta perquè la gent de Cornualla s’interessés pel seu idioma mort i alguns d’ells fessin l’esforç d’aprendre’l i, el que és millor, d’usar-lo habitualment. Durant els anys següents es van formar tot un seguit d’agrupacions de defensa i promoció del còrnic, que van portar a Robert Morton a publicar una gramàtica el 1929 que estandarditzava les diferents versions de la llengua, si bé les diferències de criteri entre els lingüistes i estudiosos han provocat un cert cisma en la forma d’ensenyar-ho.

Les millores creixents en les comunicacions -que facilitava l’ús entre els nous parlants- i la lluita dels defensors per universalitzar el seu ús i coneixement, van fer que el 1933 es comencessin a fer misses en còrnic. Tant la música, com la literatura i la poesia van gaudir d’una forta empenta social que va permetre que més gent s’incorporés al coneixement i ús de la llengua, de tal forma que són nombroses les escoles en què s’imparteix el còrnic com a matèria optativa. Però no s’acaba aquí.

Hi ha emissores de ràdio que emeten en còrnic, així com tres diaris que publiquen exclusivament en aquesta llengua. Així mateix, el 1979 es va crear una associació que es dedica a promocionar llars d’infants que facin servir com a base la llengua còrnica, a l’estil de les ikastoles basques, de manera que existeix fins i tot una certa quantitat de nens que han crescut amb el còrnic com a llengua nativa juntament amb l’anglès… i la cosa continua avançant fins i tot amb certa producció cinematogràfica. També hi ha retolació de carreteres i de poblacions en còrnic.

El 2002, el còrnic va ser reconegut oficialment a la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, donant-li un fort recolzament als esforços de la comunitat de parlants, ja que això els permet accedir als ajuts per poder seguir endavant en la reintroducció del seu idioma com a identitat i llengua pròpia de Cornualla.

Segons els estudis datats de 2008, hi ha uns 2.000 parlants fluents en l’idioma, però és que el 2006 havien tan sols 500 i el 2000, únicament 300, el que marca una tendència a l’alça molt important, si tenim en compte que s’estima que unes 300.000 persones tenen algun coneixement -per bàsic que sigui- de còrnic. Un èxit que es va reflectir el 2014 quan la UNESCO el va declarar en “perill crític” després d’haver estat oficialment “extingit”.

En conclusió, que en aquesta època en que l’homogeneïtzació és la norma, uns pocs i tossuts romàntics han tingut la capacitat no tan sols d’aconseguir que una llengua morta torni a la vida, sinó que progressi al seu ús com a mitjà de comunicació vàlid entre les persones.

 ¿Algú dubtava que qui vol, pot?

 Ireneu Castillo

Switch to mobile version