Autor Articles i estudis
16 Abril 2015 a 18:00

Libèria 1927, el frau electoral que va merèixer un Rècord Guinness

Charles DB King // Imatge de Wikimedia Commons

Charles DB King // Imatge de Wikimedia Commons

Una de les grans preocupacions en qualsevol tipus d’eleccions democràtiques són els possibles fraus que es puguin produir durant la celebració de les mateixes. Les ànsies de poder dels diferents partits o persones implicades en els comicis, els porten a intentar fer tot tipus de magarrufes i trampes per aconseguir guanyar els rivals. Als països civilitzats, el respecte a les regles de joc i uns potents sistemes de control fan que, a part de ficades de pota diverses, els fraus quedin reduïts a la mínima expressió. No obstant això, hi ha països on el joc democràtic simplement és això, un joc, i les “tupinades”, més que una anècdota, són el pa nostre de cada dia. Amb tot, tupinades n’hi ha de tots els nivells, des de les més sibil·lines a les més descarades, encara que va haver una que va ser tan flagrant i desvergonyida que va merèixer sortir en el Llibre Guinness dels Rècords com les eleccions més fraudulentes que s’han documentat mai.

 Libèria, en l’actualitat és coneguda del món sencer per les seves guerres civils, les seves matances i les seves epidèmies de Ebola i això, que pogués semblar una exageració, simplement és una petita mostra de la convulsa història d’aquest país costaner africà. Una història que comença el 1820 quan la Societat Americana de Colonització decideix muntar una colònia a Àfrica on enviar els negres alliberats de l’esclavitud als Estats Units, convençuts que, com eren negres, viurien millor enmig de la selva que en un lloc civilitzat… per blancs. Fins a quin punt els retornaven a l’Àfrica per bonhomia o per simple racisme és un assumpte que, encara avui, dóna per a molts debats, però la qüestió és que el 1847 es va fundar la república de Libèria (Terra Lliure) i la seva capital va ser Monròvia (de James Monroe, 5è president dels EUA). Els problemes no van trigar a arribar.

 Per als nord-americans (blancs), negre era igual a africà i per tant el seu hàbitat natural era Àfrica. Però clar, s’ha d’explicar que no tothom havia nascut a l’Àfrica (feia 200 anys que s’importaven esclaus negres a Amèrica) i que, a sobre, havien de tot el continent, resultant que, al final, l’únic nexe d’unió entre tots ells era ser “americans”. Ah! I per si fos poc merder, en aquella terra… ja hi havia indígenes negres! els quals tenien menys pes específic que els negres als Estats Units -que ja era dir- atès que els americo-liberians havien copat totes les parcel·les de poder amb el seu partit de dreta liberal el True Whig Party.

 D’aquesta manera, els americo-liberians es van establir (per no dir soldar) a la poltrona del poder durant més de 100 anys, en què van fer el que absolutament els va donar la gana, eliminant l’oposició, amb totes les corrupteles hagudes i per haver, i deixant el país pràcticament en la fallida i a mans de la Firestone.

 En aquesta situació, el 1927, el president Charles Dunbar Burgess King, el qual portava des de 1920 en el poder representant al True Whig Party (què estrany), es va presentar a unes noves eleccions. En aquesta ocasió, l’oponent seria Thomas J.R. Faulkner, representant al Partit Popular (no és conya, People’s Party, en anglès) el qual, escindit del True Whig Party, pretenia oposar-se a les tendències dictadores de King i semblava que podia ser un oponent de certa entitat. Però si alguna cosa tenia clar King era que guanyaria les eleccions, si o si. I sabia com fer-ho.

 Ja el 1923, King s’havia enfrontat a un altre candidat del Partit Popular i havia guanyat per 40.000 vots contra 7.000, una tupinada en tota regla, ja que superava de llarg els aproximadament 10.000 votants registrats. No obstant això, aquesta desviació del vot quedaria en una simple anècdota sense importància respecte les votacions de quatre anys després, en què la manipulació de les eleccions aconseguiria la categoria de Rècord Guinness.

 Per començar, era costum entre els candidats del True Whig Party no estar més que dues legislatures, però a King l’exercici del poder durant 8 anys li sabia a poc i, saltant-se tots els reglaments del seu partit a la torera, es va presentar a un tercer mandat el 1927. Tanta era la seva “capacitat de convicció” que el partit va acceptar sense oposició la voluntat de King.

 Arribat el dia de les eleccions, Charles D.B. King va guanyar sense baixar de l’autobús per uns incontestables 235.000 vots contra 9.000 del seu opositor Faulkner, encara que clar… el subtil detall de que eren tan sols 15.000 persones les que tenien el dret a vot a tot el país el deixaven una mica malament. Faulkner va denunciar el frau per activa i per passiva, i va posar en un compromís als jutges del partit Whig que eren al govern, els quals havien de donar les eleccions per bones o per dolentes. I és que, per exemple, al comtat de Bassa, havien 3.000 votants legals però s’havien inscrit 32.000 noms, els quals van emetre ni més ni menys que 72.000 vots. Però no era tot, ja que s’havien imprès més de 250.000 paperetes del guanyador (40 vegades el nombre de votants i gairebé igual que tota la població del país) i s’havien repartit pels carrers en paquets.

 Amb tot, l’assumpte va acabar amb un jutge multat amb 150 dòlars, un xèrif amb 50 i les paperetes fraudulentes cremades. Absolutament res més. King va ser investit president i aquí pau i allà glòria. ¡Visca la democràcia!

 King va acabar a la poltrona, però els seus paranys no li van sortir gratis, ja que l’oposició, un parell d’anys després va destapar que el president (negre com la nit) tenia grups d’esclaus (igual de negres que ell) als quals tenia fent treballs forçats i que fins i tot els venia a la colònia espanyola de Guinea Equatorial (per aquell temps Fernando Poo), el que va portar a la caiguda en desgràcia de l’espavilat president i a la seva destitució el 1930.

 Potser poguéssim pensar que això va ocórrer a Libèria per ser una “república bananera”, però la veritat és que exemples de corrupció electoral (de la política, millor ni parlar) en qualsevol país civilitzat s’han donat en un o altre moment de la història. Aquesta situació demostra que, la Democràcia, malgrat les seves imperfeccions i la corrupció de molts polítics, és un dret que cap ésser humà i per cap circumstància hauria de prescindir.

 I és que democràcia, agradi o no, és, simplement, llibertat.

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version