Autor Cinema, teatre i televisió
20 Gener 2015 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Perdona si te llamo amor

Amor entre un adult i una adolescent

Perdona si te llamo amor

Perdona si te llamo amor

ROMÀNTICA. Espanya. Estrena: 2014. Dirigida per: Joaquín Llamas. Repartiment: Daniele Liotti, Paloma Bloyd, Irene Montalá, Jan Cornet, Oriol Vila, Pep Munné, Patricia Vico, Adrià Collado. Duració: 105 min

Basada en el best-seller de Federico Moccia, el film ens presenta a Álex, un home de 37 anys i director creatiu en una agencia de publicitat, qui s’enamora de Niki, una estudiant de 17 anys que té com a límit a la vida viure el dia a dia. Una història d’amor entre dues persones aparentment diferents.

L’any 2008 Moccia va portar a la gran pantalla la adaptació del seu propi llibre que va aconseguir un èxit aclaparador. Set anys més tard, Joaquín Llamas decideix fer-ne un remake però el resultat final és bastant inferior a l’italià.

Per començar cal dir que el guió, a l’igual que la trama, segueix la típica formula hollywoodiense de Boy meets girl (Chico conoce a chica) on tan les accions com els diàlegs són previsibles. En aquest remake la diferència essencial en el que respecta a guió està en la supressió de les subtrames dels personatges secundaris, fent així que tota la força del film recaigui en la història entre Álex i Niki. Aquesta eliminació causa que el film sigui més difícil de pair i passi més lent per a l’espectador.

La major part dels actors són novells i això és notori pel que respecta a les seves interpretacions ja que són falses i algunes, inclòs, sobreactuades. L’actuació de Daniele Lotti (Álex) podem dir que és plana i purament vocal, és a dir, inexpressiu. En canvi, en el cas de Paloma Bloyd (Niki) passa totalment el contrari gesticula molt i les seves intervencions manquen de dramatisme.

El més destacat del film és la fotografia, amb exteriors com la ciutat de Barcelona o el far de Cadaqués, els espais naturals reforcen la trama romàntica. Per contra, amb la música passa totalment el contrari. Les cançons escollides per a cada moment són totalment inadequades, intenten utilitzar-se amb una funció dramàtica o expressiva però acaben sent purament ambientals degut a que no hi ha cap concordança entre la música i els sentiments que reflecteixen l’escena. El problema és que s’ha buscat un  tipus de música  moderna i actual per atraure l’atenció dels més joves, però s’ha oblidat la intenció i el simbolisme pel qual s’havien d’utilitzar.

Un element realment  a destacar però no en un sentit positiu, és la veu en off. En el film italià la veu prové d’un personatge secundari però en aquest film simplement serveix per omplir els espais que no tenen diàlegs i explicar amb paraules el que no han sabut com explicar-ho amb imatges.

Havent vist ambdues versions podem dir que la versió de Llamas es queda molt per darrera de la versió de Moccia, ja no només pel que respecta a l’adaptació del llibre sinó també en termes cinematogràfics com he estat comentant  anteriorment.

En definitiva, el film és per adolescents amb les hormones revolucionades que continuen pensant que l’amor a primera vista i per tota la vida existeix. És a dir, si el que es desitja és passar una estona veient un film previsible i que no es surt de la quotidianitat dels films romàntics de Hollywood, llavors no dubti en veure’l.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version