Autor Opinió
31 Octubre 2014 a 13:00

Neus Català. Poesia i justícia de la memòria històrica

Pau Navarro // Imatge de Twitter (@pautopia)

Pau Navarro // Imatge de Twitter (@pautopia)

Potser és tracta d’una casualitat però, potser, és tracta d’una forma de justícia de la memòria

Recordaré el dia del 29 d’Octubre perquè vaig tenir l’honor de poder ser al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona per assistir a l’entrega de la medalla d’or al mèrit cívic a la Neus Català.

No sóc historiador i per això no entraré en els detalls de la seva vida, per no faltar a la veritat. Però els que ens hem apropat a la vida d’aquesta dona nascuda a Els Guiamets (El Priorat), rubinenca d’adopció, podem parlar de l’exili dels republicans durant la guerra civil espanyola. D’un exili que ella va fer des de Premià de Dalt fins als camps de concentració d’Argelés, a França, fent-se càrrec de 180 nens i nenes orfes. De com des del país veí va haver de patir per sobreviure, a la vegada que organitzava l’acollida de més exiliats republicans, i mentre s’organitzava contra el nazisme que patien a la França ocupada. Aquesta lluita va ser la que, després de ser denunciada, la va portar als camps de concentració nazi de Ravensbruck i Holleischen, on miraculosament va sobreviure.

Neus Català, un cop alliberada al final de la Segona Guerra Mundial, pren una decisió, personalment increïble per algú que ha flirtejat amb la mort durant molts dies: explicar la seva història i la de moltíssimes persones que, com ella, van patir aquesta barbàrie de les guerres. Ho va fer donant veu a d’altres supervivents i va seguir lluitant pels drets de les persones i els pobles. La seva tornada a la vida “normal” només és quelcom que ens poden explicar i que nosaltres podem imaginar; ha de ser molt dur tornar a la rutina de viure després de tants malsons, però ella ho va fer i és precisament això el que la fa encomiable i la converteix en un referent i en una autèntica heroïna d’una de les parts més obscures de la història de la humanitat. Tenim la sort de poder tenir-la molt a prop de casa. Tenim la sort de poder, encara als seus 99 anys, escoltar el seu testimoni i les seves lliçons polítiques i, sobretot i per sobre de tot, humanes.

Com deia a l’inici, el 29 d’octubre del 2014 el recordaré no tan sols per les fotos que guardo, sinó pel moment que vaig viure tan de prop i que anirà lligat al dia que, tampoc puc oblidar, vaig compartir taula i històries amb ella a Els Guiamets fa uns anys.

Però també recordaré com aquell matí de 29 d’octubre del 2014 començava amb una acció que fins la nit no es tornaria poesia. Aquell matí al Parlament de Catalunya, uns senyors convidats pel Partido Popular de Catalunya, dins una jornada de normalitat democràtica, cridaven “Viva España” a l’hora que feien la salutació feixista. Personalment ho vaig viure amb molta indignació, amb un sentiment de no entendre res, de com es pot fer un brindis a una simbologia dictatorial quan és la pròpia democràcia qui t’ho permet fer (llibertat d’expressió i ideològica, que li diuen). Al vespre vaig tenir la oportunitat de veure com dos rubinencs, la Paqui i el Juan, amb un llarg currículum de penúries i lluites contra el franquisme i d’actual lluita per la justícia i els drets socials, es posaven drets a meitat de l’acte al saló del Consell de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i obrien, en silenci, una bandera republicana, bandera per la que va lluitar la Neus Català, la homenatjada en aquell moment.

Penso, al matí següent, en els protagonistes d’ambdues accions. Penso en els motius dels uns i els altres per portar a terme les seves accions, i penso que si bé l’acció del matí al Parlament no era més que una provocació de hooliganisme per encàrrec, al vespre, vàrem viure un instant de poesía i de justícia de la memòria d’un país.

Els bons vins milloren amb el temps, a Rubí això ho sabíem, al Priorat encara ho saben millor. Els valors més antics són com els bons vins, que milloren amb els anys. La lluita dels pobles que han patit l’opressió i l’opressor, viuran per sobre de qui ha viscut a les faldilles de dictadors i els seus còmplices.

Pau Navarro. Avui ciutadà orgullós de la memòria històrica i del llegat de Neus Català.

Switch to mobile version