Autor Cinema, teatre i televisió
27 Maig 2014 a 17:30

Crítica cinematogràfica: Blackfish

blackfish

@ainamarcobal

DOCUMENTAL. Estrena: 31 d’octubre de 2013. Dirigit per: Gabriela Cowperthwaite. Guió: Gabriela Cowperthwaite i Eli B. Despres. Producció: Manuel Oteyza i Gabriela Cowperthwaite.

El Tilikum és una orca que viu en captivitat actuant en diversos parcs aquàtics del món. L’orca ha matat i atacat alguns dels entrenadors i entrenadors que ha tingut. La directora mostra la història d’aquest animal a través de les imatges dels atacs i els testimonis d’entrenadors, tot dins el cercle de pressions exercits per les direccions dels parcs aquàtics.

Va estar nominat als BAFTA d’enguany a Millor Documental, mateixa categoria que també va representar als Festival de Sundance i al Festival de Cinema de Sitges. Va quedar en segona posició també a Millor Documental als Premis de la Societat de Crítics de Cinema de Boston. Va endur-se el guardó als Satellite Awards i als Premis de la Societat de Crítics de Cinema de la Zona Washington DC.

El documental ha estat rebut amb els braços oberts per la critica. Per un documental, la taquilla estatunidenca va respondre acceptablement a la producció, la qual mostra de manera directa i crítica la vida dels animals en captiveri que duen a terme espectacles aquàtics.

S’ha criticat la directora per fer un documental massa impersonal i fins i tot poc profund pel tema que tracta. Tot i així,  la proposta defuig del fàcil populisme de tocar la fibra. És un encert que s’hagi optat per ensenyar les imatges gravades que són dures, però lluny de ferir sensibilitats. Potser la gent s’esperava trobar un documental farcit d’aspectes personals de les víctimes, però no és així i per tant es mostren els fets des d’una perspectiva externa amb els comentaris d’experts i entrenadors.

blackfishBlackfish ha tingut una bona rebuda per la serietat amb la qual es tracten els fets i buscant sempre el comentari o opinió dels experts per donar suport a l’argument. Tal com s’assenyala al final, els responsables dels parcs aquàtics no han volgut fer declaracions, cosa que era d’esperar. El contrast d’informació només es pot fer a través de les imatges i dels testimonis d’entrenadors, hauria faltat el punt de vista dels parcs i hagués quedat més rodó, però aquest també és un dels fets a criticar: aquest món acaba sent ni més ni menys que una indústria. Es veu com les orques són traslladades a diferents instal·lacions com a mercaderies, amb les cures i tractaments adients, però al cap i a la fi d’una gàbia a una altra. Aquest i la vida dins les piscines són els aspectes més criticats i polèmics, ja que els animals en són els més perjudicats.

La recerca i treball previ d’investigació de l’equip encarregat de la producció és immens, ja sigui en investigar sobre els casos concrets, la cerca d’imatges, els testimonis i entendre la naturalesa d’aquests animals. I tot això, traslladar-ho als espectadors de manera clara perquè sigui el mateix espectador qui jutgi el que veu, només acompanyat per les imatges i opinions de diferents experts.

El documental dóna una visió nítida del que és la indústria, en alguns casos desapiadada, dels parc aquàtics, les condicions de vida dels animals i la feina amb els entrenadors, a més de narrar els fets tràgics de les víctimes, fet al qual se li dóna importància però no es banalitza.

Switch to mobile version