Autor Opinió
3 Abril 2014 a 17:30

Germana de Foix, quan la unitat d’Espanya va penjar d’un espermatozoide

 La Verge dels Reis Catòlics

La Verge dels Reis Catòlics // Imatge de Wikimedia Commons

Si llegim qualsevol llibre d’història, trobarem que la unitat dels regnes d’Espanya va ser propiciada amb les noces entre Isabel I de Castella i Ferran II d’Aragó, o el que és el mateix, els coneguts Reis Catòlics. Aquesta unió, efectivament, va suposar la unió de la corona castellana i aragonesa sota un mateix tron i això ha estat utilitzat fins a la nàusea per justificar políticament la unió posterior del que s’ha donat a anomenar Espanya. No obstant això, la història, lluny de mitificar la unió de ses majestats catòliques, ha deixat prou evidències de que era una simple “unió temporal d’empreses” i que només la casualitat va impedir que ambdues corones haguessin seguit el seu futur per separat posteriorment a la seva unió. Aquesta “casualitat” es va anomenar Joan.

 Tradicionalment, a Europa, els casaments reals eren més que una simple casament, ja que en elles el que s’acostumava a segellar eren els pactes de poder entre les diferents cases reials (veure Les “fogoses” nits de noces dels reis europeus). El cas d’Isabel i Ferran no era una excepció, i amb aquestes noces (1469) s’aconseguia sumar la potència marítima d’Aragó a l’extensió territorial i poblacional de Castella, formant una aliança de la qual, almenys en aparença, sortien beneficiats els dos… tot i vicissituds amb altres cases reials, guerres de successió a Castella i butlles papals falses prèvies a l’adveniment al tron.

 Sigui com sigui, la reunió d’ambdós cònjuges en el tron va ser certament peculiar, ja que cadascú era hereu del seu regne i, en cap moment, es van intercanviar els poders. És a dir, que Isabel va ser tota la seva vida la llegítima reina de Castella, mentre que Ferran era simplement el rei consort; Ferran, per la seva banda, va ser el legítim hereu d’Aragó i, com passava amb Castella, ara era Isabel la que li tocava ser la reina consort. El conegut lema “Tanto monta, monta tanto”, bé podria haver estat “Pinta tan poco, tan poco pinta”, tenint en compte el baix pes específic del monarca consort en un i altre territori.

 El matrimoni, mal que bé, prosperà. Va propiciar la conquesta de Granada, la conquesta d’Amèrica, i van tenir 5 fills, dels quals 4 van ser dones i un de sol home. L’únic inconvenient va ser que el xaval va morir de tuberculosi amb 19 anys, deixant el tron exclusivament en mans femenines. El temps va passar i a Isabel I li va tocar primer la caixa de pi el 1504, deixant vidu al regent Ferran. La seva filla Joana I, coneguda com “La Boja”, com a filla d’Isabel la Catòlica, va heretar els drets successoris de Castella, tenint en compte que el seu pare, Ferran, no tenia cap dret sobre ells. El rei catòlic, enfrontat a Felip el Bell -el marit de Joana la Boja-, i davant la incapacitat mental (alguns diuen que forçada) de Joana, decideix assumir un paper merament de regent i fer un mutis, dedicant-se llavors als assumptes aragonesos. I deu-n’hi-do si ho va fer.

 En 1505 i a menys d’un any després de la mort d’Isabel I de Castella (el mort al forat i el viu al porrat, devia pensar), Ferran II d’Aragó va contreure segones núpcies, i aquesta vegada amb la neboda de Lluís XII, rei de França, Germana de Foix. Ferran tenia 53 anys i la jove Germana 18, un bombonet per a l’atrotinat rei catòlic. L’obsessió des de llavors va ser el tenir descendència al preu que fos.

 L’home, tot i posar-li molta afició a l’assumpte, la punteria espermatozoidal l’havia de tenir baixa, de manera que Germana no es quedava embarassada. Tanmateix, algun “soldadet” despistat de Ferran el Catòlic va fer diana i Germana va quedar encinta, donant a llum al que seria l’hereu legítim de la corona d’Aragó: En Joan d’Aragó i Foix. Es materialitzava la separació efectiva de Castella i Aragó… però, la cosa no duraria massa.

 Hores després de néixer aquell 3 maig 1509, l’infant En Joan moria, i tot i que ho va intentar, Ferran el Catòlic no va aconseguir descendència. Aquesta obsessió successòria el va portar a estar prenent infructuosament durant més de dos anys, tot tipus de potingues que li receptaven els metges de la cort, morint a causa de ells, segons van explicar les cròniques de l’època. Ferran II va morir el 1516 i els seus drets van passar al primogènit de Joana la Boja com a única hereva legítima, el que seria temps a venir l’Emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya.

 S’ha volgut des de sempre donar una pàtina sacra a la unió dels Reis Catòlics com instauradors de la unitat indissoluble de la pàtria quan, en realitat, va ser merament circumstancial. Una cosa tan voluble com un espermatozoide va tenir la capacitat de poder donar la volta a la història d’Europa com un mitjó i amb unes conseqüències que difícilment podem ni arribar a imaginar.

 La política sempre intentarà caçar la Història i utilitzar-la al seu favor; la Història, per sort, sempre és més ràpida.

 

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version