Autor Articles i estudis
10 agost 2017 a 18:00

Segles i segles… i encara funciona: La Claveguera Màxima

0 Flares 0 Flares ×

ireneu clavaguera maxima

foto: http://latunicadeneso.wordpress.com

Que els romans van ser uns avançats a la seva època és una cosa que, per sabuda, a aquestes alçades de la històra ja és coneguda de tothom (veure Les ínsules, els avançats blocs de pisos dels romans) i no estic dient res que surti del guió. No obstant això, ja han passat 2.000 anys des de l’esplendor d’aquella cultura i seria normal que d’ella en quedessin poques restes, ja que el temps s’acarnissa -mireu-vos al mirall- amb qualsevol element humà. Doncs bé, no només hi ha vestigis a cabassos (sobretot en la pròpia Roma), sinó que fins i tot algunes infraestructures, van ser tan pràctiques i ben dissenyades que han arribat fins a dia d’avui… en actiu !. Tal és el cas de la Cloaca Maxima de Roma, la qual, 2.500 anys després de la seva construcció encara funciona a ple rendiment. Increïble, però cert.

Quan assegut al teu “tron imperial” escoltes el clic de l’interruptor de la llum del lavabo del veí de dalt, no pots, per menys, de pensar que aquest edifici no serà estudiat pels arqueòlegs del futur. Ben al contrari. El fet que a l’actualitat es tingui més en compte l’obsolescència programada del que es construeix (llegiu, “aguanta mientras cobro”) que de fer un producte de qualitat, t’indigna en tant i en quant vas descobrint que qualsevol cosa construïda anteriorment té més possibilitats de durar que l’actual; i el cas de la Claveguera Màxima de Roma, resulta paradigmàtic.

Set segles abans de Crist, Roma era una vall propera al riu Tiber que es trobava entre els celebèrrims set turons. Aquests turons, separats entre ells uns pocs centenars de metres, estaven ocupats pels etruscos, els quals havien construït als cims ja que eren més fàcils de defensar dels seus veïns. No obstant això, quan els primigenis emplaçaments van començar a expandir-se, es van adonar que el fons de la vall que els separava era una zona pantanosa i que impedia el seu propi desenvolupament.

Cap el 600 aC (hi ha qui ho data el -616), el rei Tarquini Prisc es va decidir a fer un canal a cel obert que comuniqués el fons d’aquella vall amb el riu Tiber. La idea era que tot l’excés d’aigua drenada dels turons romans, fora canalitzat i desguassés al riu per assecar aquella zona pantanosa i pogués ser habitable. Dit i fet.

D’aquesta manera, amb mà d’obra semiesclava (és a dir, contracte temporal, cobrant una misèria, fent més hores que un rellotge i al que no volia treballar, se li crucificava -literal-) es va obrir un canal d’uns 1.500 metres que va permetre que aquell espai anomenat Velabrum pogués finalment ser transitat. Això sí, com que no tenia cobertura, millor estar atent per si queies dins.

Amb el temps, els romans van ocupar el Velabrum, i atès que la gent no feia més que caure (anaven tots mirant els seus “tablets” de cera, és clar), el canal es va anar cobrint progressivament amb grans blocs de pedra. Això va crear una canalització subterrània d’uns 3 metres d’ample per 4 d’alt i enterrat a 6 metres de profunditat que rebia les aigües pluvials, l’excedent de les fonts i les misèries humanes, portant-les directament al Tiber.

L’expansió de Roma va fer que el sistema de clavegueram dels etruscos no només no quedés obsolet, sinó que fos totalment actiu, de manera que es van adaptar i van afegir nous trams de clavegueres que van permetre drenar tota l’àrea de la Roma Antiga. El Velabrum -encara propens a inundacions i aprofitat per Neró per les seves estones de lleure (veure Neró i el tros que li falta al Coliseu de Roma) – havia passat a ser el Fòrum, amb la Claveguera Màxima circulant sota els seus peus. I fins a tal punt era apreciada la infraestructura que se li va dedicar un templet amb una deessa particular i tot: Venere Cloacina (la Venus de la Clavaguera en llatí. Els romans, abans de res pràctics).

Els segles van passar, i si als romans els va anar de perles (fins i tot llençaven cadàvers humans, cas de l’emperador Heliogàbal i del màrtir Sant Sebastià), als italians que van venir després, ja ni en parlem. D’aquesta manera, recorrent el subsòl romà a 12 metres de profunditat -el nivell del terra ha pujat 6 metres des d’època antiga-, si bé amb derivacions, anul·lacions i martingales diverses, aquesta infraestructura sanitària encara és utilitzada en molts trams tal com la van construir els etruscos i romans, sent capaç d’haver arribat fins a l’actualitat. L’antiga sortida de la Claveguera Màxima al Tiber, situada al costat del Ponte Rotto, si bé no està en actiu perquè el cabal està derivat a la xarxa general de clavegueram de Roma, encara és visitable (si ho permeten els grafits, els vagabunds i les crescudes del Tiber, clar).

En conclusió, que si es queixa que el seu pis pagat a preu d‘or és una castanya somalla, amb parets de paper i acabats de drap, que sàpiga que els romans feien construccions que encara s’utilitzen en l’actualitat. Això vol dir que, no és que la humanitat no sàpiga construir coses amb cara i ulls -res més lluny de la realitat- sinó que, com qui marca la pauta és Don Dinero”, el seu inalienable dret a l’habitatge no és més que un rodó i menyspreable negoci per a alguns.

I a aquests sí que és com per llençar-los a la Claveguera Màxima, com a Sant Sebastià.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×