Autor Articles i estudis
16 maig 2017 a 15:00

ENTREVISTA A: ANDREA MOTIS, TROMPETISTA I CANTANT DE JAZZ

0 Flares 0 Flares ×

L’ entrevista d’AMIC

Andrea Motis

L’adolescent que fa set anys va enlluernar mitja Catalunya amb la seva trompeta al costat de Joan Chamorro i la Sant Andreu Jazz Band es troba ara immersa en presentació del seu primer disc amb projecció internacional. Parlem d’Andrea Motis (Barcelona, 1995) i el fa poc estrenat ‘Emotional Dance’ (2017), enregistrat a la històrica Impulse! Records. El nom d’aquesta trompetista i vocalista figura ara al catàleg del mateix segell que firma el mític ‘Love Suprem’ de Coltrane o el ‘The Black Saint and The Sinner Lady’ de Charles Mingus. Parlem amb ella del procés de gravació del seu nou treball, del seu rol de lideratge en el procés creatiu d’aquest i de la seva visió de l’estat del jazz a casa nostra.

Què ha significat per tu gravar amb Impulse!?
Ha estat molt important perquè és una discogràfica de referència per a nosaltres i tenim molts discos preferits que són d’ells. Són molts els grans músics que han gravat amb aquesta discogràfica, com Charles Mingus, John Coltrane o el trompetista Freddie Hubbard. Rebre aquesta proposta va ser molt excitant per nosaltres i estem molt contents de formar part del seu catàleg.

Què ha suposat per tu portar, per primer cop, la iniciativa en la construcció del disc?
Cada vegada es va notant més que augmenta la meva responsabilitat, que tinc més coses a fer. Primerament en Joan [Chamorro] era qui tallava el bacallà i després, a poc a poc, m’ha anat dient que he de ser jo qui ha de portar les regnes com a cantant i ser la cara visible del projecte. Estic molt contenta perquè en aquest disc hi he pogut incloure ja cançons originals i és important fer aquest pas endavant. Estem treballant que de cara al proper disc n’hi pugui haver més. Comporta més feina, però també és molt gratificant.

Què és el pitjor d’haver de dur el timó?
El pitjor és que et toca fer moltes feines que no són la de músic pròpiament. Perquè tu, al final, el que vols és gravar i tocar. Quan estàs portant tota la responsabilitat del grup, també tens moltes reunions i coses que, com han dit molts músics, “si ho hagués sabut no m’hi hauria posat”. A mi m’agrada també però, quan fa moltes hores que treballes, penses: “Ostres, jo volia fer música”.

I el millor?
El millor és que som un equip i al final la responsabilitat és maca, quan t’esforces perquè una cosa vagi endavant i vagi bé és bonic. Treballar perquè puguem continuar tocant junts? Hi estic superdisposada.

Què has tingut en compte a l’hora de fer un disc amb projecció internacional?
Sempre hem treballat musicalment des de la perspectiva del que ens agrada, un jazz molt clàssic. Això hem tingut la sort que ha tingut molta bona rebuda entre la gent. De vegades també fem temes d’altres estils que no tenen tant a veure amb el jazz, com per exemple el Moon River, que és una cançó de pel·lícula, l’Hallelujah de Leonard Cohen, coses de l’Amy Winehouse que és més funk…
De cara a aquest disc hem tingut també el consell dels productors que treballen per Impulse amb qui ens hem posat d’acord molt ràpidament. Alguns dels temes que hem fet són de jazz més modern, que també significa un pas endavant per nosaltres. Però també vaig tenir molt en compte que per la presentació internacional, davant de gent que no ens coneix, és important fer un jazz més clàssic també, que és el que tenim més per la mà. Allò que hem tocat més durant els set anys que portem junts i que per nosaltres és com relax, com ser a casa. Per mi és molt important no deixar enrere aquesta part del nostre passat, per això al disc hi ha també cançons de jazz més clàssic, més swing.

Què creus que has cuidat més pel que fa a musicalitat del disc?
Una cosa que ha sigut important és la part instrumental. Hi ha molta trompeta i molts solos de tots els membres del grup. També hi ha molts convidats que toquen: vibràfon, marimba, acordió, percussions… Tot això, a nosaltres, com a músics de jazz, ens agrada molt i en una discogràfica que és jazzística, és una gran oportunitat per fer el que realment ens agrada.

Quin paper social pot jugar el jazz en l’actualitat?
Tenim a favor ara que s’està posant de moda tot allò del passat i també el ball del swing i la seva estètica. Això ha sigut una mica més d’ajuda perquè se senti el jazz a la ràdio, a la tele o en algunes botigues. Està ben considerat avui en dia, crec. Però tampoc és de fàcil accés per la gent més jove, potser sí a partir dels trenta o els quaranta, quan l’estètica més hipster acosta una miqueta, tot i que no ho se ben bé. Estem lluny, però, de què el jovent creixi educant l’oïda en el jazz. Tot i que és interessant que avui en dia a Barcelona hi hagi tres conservatoris on es pot cursar el superior de jazz, llàstima que després a l’hora de viure de músic, no hi hagi prou espai.

Per què un adolescent s’hauria d’acostar al jazz?
Perquè musicalment és molt ric, fonamental per la cultura i fins i tot pel creixement emocional i intel·lectual. Com la música clàssica, són músiques molt riques, amb molta profunditat, que tenen molts nivells i t’estimulen en molts aspectes. La música més comercial està estudiada perquè sigui una cosa concreta i t’arriba fins a un cert punt, com una conversa superficial. Sense menysprear cap tipus de música, de qualsevol estil hi ha música ben treballada i d’altra que no té gaire profunditat. Jo crec que el jazz clàssic i antic és una música que era popular, cançó que es ballava i això fa que connecti molt amb la persona, perquè en ser música pop en el seu moment. La gent i els nens sobretot, quan escolten swing poden connectar fàcilment.

Text: Xavier Puig i Sedano/Clack
Foto: Pol Alfageme/Clack

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×