Autor Articles i estudis
13 abril 2017 a 18:00

Coena Cypriani, el llibre satíric en què l’Església es riu de si mateixa

0 Flares 0 Flares ×

ireneu coena cypriani

Per a un amant de l’art i del patrimoni històric com és un servidor, el fet de visitar les esglésies gòtiques allà per on les hi hagi resulta un exercici intel·lectual especialment atractiu. Independentment de creences o descreences, admirar aquelles construccions hiperdimensionades, fosques (tot i els vitralls i els ciris pasquals), fredes com la pedra amb què estan fetes i tota aquella imatgeria religiosa rància en perpetu patiment, et transporten a una època en què la superstició es barrejava sense solució de continuïtat amb la religiositat i a un lloc en el qual, qui entrava, davant l’aclaparador espectacle arquitectònic i ambiental que es trobava en travessar la porta, s’havia de sentir el més ínfim dels éssers. I no era per menys, ja que qui entrés a la casa del Senyor havia de humiliar-se davant el Totpoderós. Havia de tenir por. Por que implicava que el riure, com a manifestació burlesca -ergo pecaminosa-, estigués prohibida de la vida religiosa durant segles. No obstant això, el somriure és un sentiment molt humà (i molt sa!), I ni els capellans ni les monges escapen a ella per més que riure estigués prohibit pels seus reglaments interns. Exemple d’això el tenim en un peculiar llibre religiós en què els personatges de la Bíblia són tractats de forma satírica i caricaturesca: el Coena Cypriani.

Que la vida és una vall de llàgrimes és una cosa fart sabut de tothom, i simplement veient un telenotícies tindrem raons suficients per pensar-ho. No obstant això, per molt malament que ens vagin les coses, sempre hi ha alguna situació que, per inesperada, ridícula o divertida, és capaç de fer-nos esbossar un somriure, quan no una sonora riallada. Això passa en tots els éssers humans, però es diu que no va succeir en la persona de Jesucrist, ja que, com a fill de Déu, no era humà i en portar la pesada càrrega de tots els pecats de la humanitat passats, presents i venidors sobre l’esquena, el seu semblant havia de ser més semblant al d’algú a qui li haguessin trepitjat un ull de poll, que no al d’un trenta anys sortint de la discoteca. De fet, Sant Joan Crisòstom, patriarca de Constantinoble (347-407), va arribar a afirmar que Crist mai havia rigut, en una actitud una mica “talibà” que recorda l’obsessió de Santa Silvania per no rentar-se.

Així les coses, totes les representacions de Jesús i dels seus acòlits, durant segles, han intentat (i aconseguit) transmetre aquesta impertèrrita serietat i l’infinit patiment interior que portaven les seves turmentades ànimes. Més que res perquè, d’una altra manera, s’estaria banalitzant el paper redemptor de Jesucrist (només permès al diable) i, en comptes de temor de Déu, el que tindries seria una camaraderia amb ell que posaria en dubte el poder moral -i per tant, terrenal- de la mateixa Església. No en va els benedictins tenien una de les seves regles -la 56- que deia “Verba vana aut risui non loqui” és a dir, “No pronunciar paraules vanes que indueixin al riure” tot i que, evidentment, no tothom devia pensar el mateix, donant lloc a la curiositat del Coena Cypriani.

El Coena Cypriani (El Sopar d’en Cebrià) és un text satíric llatí, escrit en prosa, tradicionalment atribuït al bisbe de Cartago, Thascius Caecilius Cyprianus – Sant Cebrià de Cartago, per als amics- que, segons els investigadors, va ser redactat a França o nord d’Itàlia per un autor anònim entre els segles IV i V de la nostra era. Encara que existeix gran controvèrsia entre les dates reals i la seva autoria, la realitat és que van ser llegits en públic l’any 875 durant la cerimònia de coronació de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Carles el Calb, el que demostra la gran acceptació que tenia aquest text durant l’Edat Mitjana. Però… de què va aquest llibre?

El text explica la història del rei Joel d’Orient, el qual, per celebrar el casament del seu fill, decideix organitzar un gran banquet en el qual estaran convidats tots els personatges més importants de la Bíblia, començant per Adam i acabant pel mateix Jesús .

Un cop al sopar, cada personatge ocupa el seu lloc assegut en algun element que li és característic, de manera que Adam està assegut al mig, Eva s’asseu en una fulla de parra, Noé sobre d’un arca, Judes sobre d’un cofre amb les seves corresponents 30 monedes, i així successivament. Els convidats, un cop ubicats d’aquesta manera un tant ridícula, són servits a cada un amb viandes que els són conegudes, en el cas de Jesús se li dóna vi de panses (per allò de la “passió”) o al de Samsó, se li donen a menjar maixelles. Així les coses, els convidats beuen, mengen, riuen, discuteixen o es barallen com verdulers, mentre que Pilat es renta les mans, Pere no pot fer la migdiada per un gall pesat, o Judes es passa mig sopar abraçant-se amb els altres convidats. Finalment, enmig del tumult, el rei Joel s’adona que li han desaparegut uns quants regals que li havien portat els convidats, començant tothom a acusar-se entre ells de lladres, fins que li encolomen el mort a Agar, la serventa i concubina d’Abraham. És llavors condemnada a mort, executada i enterrada amb honors solemnes pels convidats, els quals es van ben tranquils cap a les seves cases, i donant per acabat el relat.

El text, redactat en forma satírica i humorística es creu que va ser escrit amb una finalitat purament mnemotècnica perquè, amb aquestes associacions estrambòtiques i deliberadament ridícules entre els personatges sagrats, les gents que ho llegissin (els menys) o escoltessin (la majoria) recordessin les característiques principals de les figures de la Bíblia. Com a resultat, es faria més suportable la memorització per als sacerdots i monges, facilitant al seu torn la tasca evangelitzadora.

D’aquesta manera, si bé durant segles tota la litúrgia i tota la parafernàlia que envoltava la vida religiosa havia de ser estrictament ascètica i compungida (encara que després fessin el que els hi rotava) els religiosos, llegint aquest text i sense trencar amb les seves estrictes regles, podien donar una mica d’humor a les seves sofertes vides.

O sigui que, ja ho sap, rigui sanament tot el que pugui, que aquest món traïdor, sense rialles ni bon humor, no ho aguanta ni Déu.

Memento mori!

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×