Autor Articles i estudis
23 març 2017 a 18:00

La misteriosa solitud de la balena de 52 hertzs

0 Flares 0 Flares ×

ireneu balena 52hertz

En el món actual, en què sembla que tothom s’hagi tornat boig d’un temps ençà, els que encara mantenim alguna neurona en funcionament, no poques vegades tenim la impressió d’estar enmig del desert més absolut. El fet de veure les coses d’una certa manera mentre que els altres pensen i actuen exactament de la manera contrària fa que la sensació d’aïllament, per no dir de rara avis, s’incrementi a cada dia que passa. Més enllà d’aquesta sensació d’estar més sol que un mussol, la natura ens dóna exemples del que és estar sol de la forma més literal possible, ja sigui en el cas d’animals (veure Celia, l’herc que va tornar de l’extinció ) com en el de plantes ( veure El prodigiós retorn de l’extinció del cafè marró ), tot i que hi ha un cas de solitud extrema que porta als científics autènticament de corcoll: la balena dels 52 hertzs.

Si preguntéssim per quina és la part més silenciosa del planeta, la majoria de la gent no dubtaria a assenyalar que el fons dels mars seria una d’aquestes zones… si bé estaria incorrent en un greu error. Error que vindria provocat per la nostra incapacitat de sentir sota l’aigua en estar dissenyats per a escoltar el so a l’aire, i que amaga que, justament pel fet que l’aigua és molt millor transmissor del so que l’aire, els fons marins siguin més semblants a una festa flamenca que a un monestir cistercenc. I és que, a més dels sorolls ensordidors dels motors dels vaixells que naveguen pel mar i de les activitats humanes que es produeixen en ell (plataformes petrolíferes, per exemple), hi ha una gran quantitat d’animals marins que utilitzen el so com forma de comunicar-se dins de l’aigua, entre ells, les balenes.

Arran de la Segona Guerra Mundial, els científics es van adonar que, a més dels sorolls dels submarins enemics, hi havia una infinitat de sons d’alta freqüència que es transmetien per l’oceà. Aquest camp, que resultava absolutament desconegut per als investigadors, va despertar la curiositat de la comunitat científica, descobrint que els cetacis en general i les balenes en particular, emetien una sèrie de sons en molt baixa freqüència que els permetia mantenir-se en contacte entre elles encara a distàncies molt llargues. Les investigacions van portar al punt de ser capaços de distingir l’espècie de balena simplement estudiant el tipus particular de “cant” de cadascuna d’elles. No obstant això, el 1989, la US Navy va detectar el so d’alguna cosa que semblava una balena però que emetia en una freqüència totalment estranya.

Efectivament, en plena Guerra Freda, els hidròfons de l’Armada Nord-americana ubicats a l’Estret de Puget (Washington) tenien la funció de controlar la possible arribada de submarins soviètics a aigües ianquis, però aquell so no semblava tenir res a veure amb els russos i sí amb un cant de balena. L’únic inconvenient era que els rorquals i les balenes blaves “emeten” entre 10 i 39 hertzs i aquest ho feia, ni més ni menys que a 52 hz, una freqüència que no tenia res a veure amb cap altra espècie de balena coneguda.

El so, que es va mantenir com a secret militar atribuint-se al rumor d’un submarí soviètic, va ser captat repetidament el 1990 i 1991, i no va ser fins al 1992 quan la desclassificació de part dels arxius dels hidròfons va permetre als científics de la Institució Oceanogràfica de Woods Hole descobrir la troballa. El soroll seguia puntualment el ritme anual d’arribada de les balenes a aquella part del món però… què balena podria emetre a semblant freqüència? Ningú ho sabia i, de fet, a dia d’avui, encara ningú ho sap.

Les investigacions, que han permès detectar el so any rere any en diverses zones del Pacífic Nord-est (hem de comptar que les balenes poden superar els 80 anys d’edat), han portat a pensar que segurament es tracti d’una balena blava. No obstant això, el perfil del so no correspon a cap espècie coneguda, per la qual cosa se suposa que ha de ser, o bé un exemplar amb alguna malformació, o bé una espècie híbrida. Sigui un o sigui un altre, el que es té clar és que es tracta d’un únic exemplar, el qual a causa de la seva extremada alta freqüència, no podria comunicar-se amb la resta dels seus congèneres, convertint-lo en poc menys que un fantasma. Un fantasma en vida, aïllat, que vagant per la immensitat de l’oceà emetria el seu cant sense que cap congènere fos capaç de sentir-ho. Sol.

Gairebé 30 anys després del seu descobriment, la balena de 52 hertzs continua sent un absolut misteri. Un misteri que desperta tot tipus de conjectures entre els científics però molt poques conclusions fefaents. Un misteri d’un ésser únic que navega en la més completa solitud enmig de l’inabastable mar, reflex de la soledat i la fragilitat de tot un planeta que, com un ésser únic, viu, navega desemparat en la immensitat del fosc oceà que és el univers.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×