Autor Articles i estudis
16 març 2017 a 18:00

Hedy Lamarr, la inventora més bella del món

0 Flares 0 Flares ×

 

Ireneu Hedy Lamarr

foto: http://diarioalinstante.com

Molt s’ha criticat als actors i a la gent de la faràndula que darrere d’una cara bonica, acostuma a no haver-hi més que vulgar superficialitat; superficialitat que s’eleva a l’enèsima potència si el seu posseïdor o posseïdora té els cabells rossos. Aquesta situació acostuma a ser real, en tant i en tant que per lluir un bon físic davant d’una càmera, no cal tenir una gran ment ni una gran cultura. No obstant això, hi ha vegades en què les coses es surten de la norma i darrere d’una artista famosa, de físic excepcionalment maco, s’amaga una ment prodigiosa sense el concurs de la qual, vostè no podria estar llegint aquestes línies. Estic parlant de Hedy Lamarr, la inventora més bella del món.

No és molt habitual que una ment d’una gran intel·ligència prengui forma en una de les cares més famoses i belles del Hollywood dels 40, però Hedy Lamarr era tan poc habitual com el seu portentós físic. Nascuda a Viena (Àustria, pels despistats) el 1914, aquesta morena d’ulls verds aviat va destacar per les seves dots artístiques i físiques, sent la primera dona que va interpretar un nu integral i va simular un orgasme davant la càmera amb tan sols 19 anys a la seva cinquena pel·lícula, la txecoslovaca Extase de 1933. Un primer matrimoni (va arribar a casar-se sis vegades) força complicat, amb ramificacions nazis i feixistes -Hedy era descendent de jueus-, la va fer decidir per agafar la maleta, deixar el seu passat, el seu marit, i anar-se’n el 1938 als Estats Units, on la Metro Goldwin Mayer no va trigar a contractar-la.

D’aquesta manera, va compartir cartell amb directors tan famosos com Cecil B. DeMille (amb el qual va ser Dalila al seu film “Samsó i Dalila” de 1949) o King Vidor, o amb els actors James Stewart, Clark Gable, Victor Mature, Spencer Tracy, Charles Boyer, entre molts altres. No obstant això, aquesta vida de glamour del vell Hollywood no li omplia gens ni mica, i després de la buida imatge de “femme fatale” que destil·lava i explotava, es trobava una ment privilegiada i una convençuda antinazi, que defugia totes les festes que podia per posar-se a fer el que més li agradava: inventar.

La Segona Guerra Mundial s’havia desfermat amb tot el seu fragor i un problema molt gros era que els submarins americans erraven el tir el 60% de les vegades perquè, en ser comandats per radiocontrol, els alemanys interceptaven les freqüències, evitant l’atac. Hedy aleshores era companya d’un pianista (George Antheil) que tenia les mateixes inquietuds inventives que ella, el qual, utilitzant un sistema de radiocontrol, havia estat capaç de fer funcionar vuit pianoles alhora. Coneixent el problema que tenia l’exèrcit americà, es van posar mans a l’obra.

Entre gala i gala per captar fons per a la guerra i rodatges de pel·lícules, Hedy Lamarr i George Antheil van idear un sistema al qual els torpedes, accionats igualment per radiocontrol, no depenien d’una única freqüència, sinó que saltaven contínuament entre 88 freqüències, la qual cosa els feia pràcticament impossibles d’interceptar per als alemanys. En aquest mecanisme, l’emissor i el torpede es sincronitzaven mitjançant mecanismes de rellotgeria molt sofisticats i una targeta perforada la qual indicava l’ordre concret de cada freqüència, mantenint el control en tot moment de l’arma tot i el canvi constant de la freqüència de l’emissora de ràdio. L’invent va ser patentat per Hedy Lamarr el 1942.

La Navy no va entendre l’invent que havien desenvolupat l’actriu i el pianista, el qual hauria significat un notori avantatge respecte els seus enemics durant el desenvolupament de la Segona Guerra Mundial. La pròpia Armada ho considerava excessivament complicat d’implementar i, alhora el denigrava dient que no deixava de ser més que el mecanisme d’una pianola. L’invent, així injuriat, va quedar al calaix de l’oficina de patents, on va quedar oblidat.

Quinze anys després, l’electrònica havia patit un gran avanç tecnològic gràcies al desenvolupament dels transistors, la qual cosa va permetre que l’armada americana s’interessés en l’invent de Lamarr, ja que facilitava enormement el seu funcionament. El 1957 es va utilitzar en una boia radiocontrolada i el 1962 va ser utilitzada en la crisi dels míssils de Cuba, una vegada que la patent havia expirat. A partir d’aquí, aquest sistema va ser utilitzat àmpliament en la guia de míssils, en el desenvolupament de la tecnologia GPS i fins i tot en el funcionament dels telèfons mòbils, aparells WIFI i Bluetooth.

Hedy Lamarr, paral·lelament a tot això, es va convertir en una persona taciturna i esquerpa que va acabar abandonant la seva carrera el 1958 després d’una sèrie de fracassos, tant personals com cinematogràfics. Obsessionada amb la bellesa que els anys li anaven arrabassant i en la fama que ella li va donar, no va dubtar a ficar-se al quiròfan per intentar recuperar aquesta bellesa. Malauradament, la cirurgia plàstica no estava prou desenvolupada i va acabar sent una autèntica caricatura del que havia arribat a ser.

Tot i això, Hedy Lamarr va continuar inventant, deixant en el seu haver una pastilla que dissolta en aigua proporcionava un refresc de cola, un collaret fluorescent per a gossos, un nou tipus de semàfor, un sistema per l’estirament de la pell mitjançant lífting i fins i tot modificacions en el disseny dels avions Concorde. Tot un portent d’inventiva que va rebre un tardà reconeixement per la Electronic Frontier Foundation per la seva contribució al desenvolupament de l’electrònica el 1997, morint l’any 2000 a Orlando, Florida.

Hedy Lamarr, la dona més bella del món, tal com se li va batejar als anys 40, a més de bellesa, va tenir una gran intel·ligència que, com acostuma a passar, no va ajudar-la a ser feliç. “Tota noia pot ser glamurosa. Tot el que ha de fer és estar-se quieta i fer-se l’estúpida”, va dir una vegada, possiblement fastiguejada del buit món que l’envoltava. Es va avançar a la seva època d’una manera que ningú esperaria d’una estrella de Hollywood, però el seu llegat ha arribat fins als nostres dies, ja sigui en forma de mòbils, de Tom-tom’s, de routers… o, fins i tot, durant anys, com a caràtula d’entrada del programa CorelDRAW!

Qui va dir que bellesa i intel·ligència eren incompatibles?

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×