Autor Articles i estudis
11 agost 2016 a 18:00

La vergonyosa història de Pizarro, l’elefant matador de toros

1 Flares 1 Flares ×

ireneu toros elefant

foto de  http://caminandopormadrid.blogspot.com.es

Una de les plagues de l’estiu, a part dels incendis, les meduses i els turistes amb el pal selfie, és l’abandonament de tot tipus de mascotes. I és que, aquest país no és que hagi destacat mai per l’amor i el respecte demostrat envers els animals i, no en va, les curses de braus són considerades la “festa nacional”. Però clar… una cosa és que s’utilitzin bous per al divertiment del populatxo, i una altra és que tot el que es belluga i que sigui més gran que un gat hagi estat susceptible de ser llançat al centre d’una plaça com cristians al circ romà, tal com ha passat repetidament a les places de toros fins fa relativament poc temps. Emmarcat en aquest tipus de despropòsits -afortunadament passats a millor vida- al segle XIX hi va haver un elefant que es va fer famós per dedicar-se a la lluita contra els toros: Pizarro.

Pizarro, també conegut com “pizarrín”, era un elefant indi femella procedent de Ceilan (actual Sri Lanka) que va arribar a Madrid el 1863 de la mà de l’empresari nord-americà Edward Miller per enfrontar-se als toros en un espectacle que, a manera d’entremès, s’oferia al públic abans de la cursa de braus tradicional.

L’espectacle d’aquest elefant, el qual ja venia de fer gires per Amèrica i França, consistia en ser lligat per una pota a un pal clavat al mig de l’arena i, tot seguit, es feia sortir un brau a la plaça perquè es barallessin entre ells. No cal dir que la morbositat i les ganes de sang atreia un nombrós públic que omplien les grades de gom a gom.

Un cop a la plaça ambdues feres, els animals (amb més encert que els éssers humans) la majoria de les vegades l’únic que feien era esquivar-se l’un a l’altre. El bou, que en la seva vida havia vist una bestiola semblant, no gosava ni acostar-se per por. “Pizarrín”, per la seva banda, bregat com estava en aquestes tasques, tampoc tenia moltes ganes de lluitar contra un animal que ho eludia. D’aquesta manera, l’espectacle deslluïa molt, pel que era necessari el treball dels mossos perquè es trobessin i avivessin una mica el xou. Així les coses, el toro acabava per envestir l’elefanta i aquesta, al seu torn, començava a trompades i cops d’ullal amb el toro, acabant amb ell per simple superioritat de tonatge.

Aquest espectacle digne d’un frenopàtic, es va repetir amb molt èxit pels pobles d’Espanya durant aquells anys, arribant a ser famós perquè, arribant al cim de la morbositat, el 1865, se li va fer lluitar ni més, ni menys, que contra 5 bous a la Plaça de Bous d’Alcalá. No obstant això, tot té un límit, i un dia, entre 1870 i 1871, a Valladolid, en una mala envestida, Pizarro va perdre un ullal. Això va significar la fi de l’espectacle i de la vida “útil” de l’elefanta.

Després d’aquesta jubilació forçada, l’ajuntament de Madrid va decidir comprar el malaguanyat proboscidi i, a mena de retir il·lustre, el va cedir al Parc Zoològic de la capital, el qual es trobava en aquell moment en una cantonada del parc del Retiro. No obstant això, els zoos de llavors no eren com els d’ara, i les bestioles tenien unes gàbies que eren poc més grans que el que ells mateixos ocupaven, el que convertia les seves vides en autèntics turments. I “Pizarrín” no va ser l’excepció.

Un dia que l’elefanta es coneix que s’havia quedat amb gana, va decidir anar a buscar-se l’aliment per si mateixa, de manera que, sense pensar-s’ho dues vegades, es va escapar del seu recinte. Així les coses, sortint del parc del Retiro, va començar a vagar pels carrers de Madrid destrossant el que anava trobant, anant a parar a una fleca on sembla que va menjar fins a saciar-se. L’animal, pacífic com era, finalment va ser retornat al seu espai sense major inconvenient.

Després d’aquesta “aventureta”, la vida de Pizarro es va convertir en una presó anodina i monòtona, el que va provocar un lent declivi de l’animal fins a acabar amb la seva mort el 1873 amb una edat estimada de 58 anys.

S’explica que, per tal de dissecar-lo, el cos del paquiderm va ser ficat en un dels estanys del parc perquè es macerés i es pogués treure la carn dels ossos amb facilitat (sobre olors i porqueries diverses de l’aigua, millor no preguntar). No obstant això, el cos mai es va dissecar i els ossos, segons la premsa de l’època, van ser enterrats en un lloc indeterminat de l’interior del parc del Retiro.

En definitiva, un trist final per a un animal que va haver de passejar-se per mig món matant toros a trompades per saciar la malaltissa set de sang aliena de l’ésser humà. Avui, que sabem que els elefants es troben entre els éssers més intel·ligents i més sensibles del planeta faríem bé de pensar en el que va haver de patir Pizarro als seus morbosos espectacles per, posant-nos a la seva pell, acabar amb tots aquells espectacles que, per simple cobdícia humana esclavitzen i ultratgen la dignitat dels animals.

Sens dubte, el dia en què siguem capaços de respectar els animals serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos.

No hi ha més.

-Ireneu Castillo-

@ireneuc

1 Flares Twitter 0 Facebook 1 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 1 Flares ×