Autor Articles i estudis
18 setembre 2015 a 18:00

“El Algabeño”

5 Flares 5 Flares ×

“El Algabeño” i les seves llances contra els rojos

Garrochistas // Imatge marquesdevillareal.com

Garrochistas // Imatge marquesdevillareal.com

Les tradicions taurines són un focus constant de polèmiques. D’una banda, els defensors dels animals, cada vegada més nombrosos i combatius, i per l’altre els acèrrims defensors d’aquestes festes que esgrimeixen la tradició i la cultura com a excusa per mantenir-los, encara que la majoria de les vegades simplement amaguen interessos econòmics que es basen en un espectacle morbós. Un clar exemple és el cas del Toro de la Vega, en què anualment una horda de llancers a cavall, i per simple diversió “tradicional”, donen mort a cops de llança a un toro -qual mamut a mans de Neandertals- des de, com a mínim, el segle XVI. Això, que pogués tenir el seu sentit fa 500 anys, s’ha de reconèixer que no deixa de ser més que una macabra salvatjada en ple segle XXI, però les pressions dels que tenen alguna cosa (i no poc) a guanyar, fan que es mantingui contra vent i marea. Personalment, quan veig aquestes imatges, no puc, per menys, que reafirmar-me en el meu pensament de que qui és capaç de matar un animal, és capaç de matar una persona, i em vénen a la memòria casos com els de “Pepe El Algabeño”, torero de principis del segle XX que, llança a la mà, es dedicava a anar pels camps andalusos assetjant i fent caure animals; l’únic inconvenient és que aquests “animals” eren de dues potes, pobres jornalers i, per més inri, rojos republicans.

José García Carranza, més conegut com “Pepe el Algabeño” -per haver nascut a La Algaba, Sevilla- era un torero i terratinent al qual el toreig li venia de ser fill i nebot de toreros. De fama més o menys mediocre, va haver de dedicar-se al “rejoneo” després de ser ferit greument el 1929 en una cursa a Baiona (França). No obstant això, les seves conviccions ultradretanes van portar-lo a destacar en altres “feines”… una mica menys artístiques.

Res més produir-se el 18 de juliol de 1936 el cop d’estat que va portar a la Guerra Civil, Sevilla es va veure embolicada en una de les més dures confrontacions entre els revoltats i les tropes republicanes. Els nacionals, que rebien les simpaties dels rics terratinents i senyorets andalusos, al comandament del general Queipo de Llano, es van enfrontar a les milícies republicanes, formades gairebé en exclusiva per la soferta multitud de pobres jornalers del camp. Cal recordar que, fins aleshores, l’estructura social del camp andalús no diferia gaire del més dur feudalisme medieval, de manera que l’enfrontament era total.

Queipo de Llano, amb unes forces molt menors però amb el suport del capital humà i econòmic dels grans hisendats, va aconseguir imposar-se ràpidament a Sevilla, instaurant una brutal i sagnant repressió sobre els barris treballadors. Aquesta política de neteja de l’oposició republicana a sang i fetge duta a terme per falangistes i legionaris, comptava també amb la participació dels elements més preeminents dels “cortijos” sevillans -entre ells Pepe el Algabeño- els quals, imbuïts d’un total sectarisme feixista, es van prestar des d’un primer moment a fer la feina bruta al nou règim i netejar el territori de les molestes “alimañas marxistas”.

D’aquesta manera, es va formar el que es va donar a anomenar la Policia Muntada de Sevilla, a la que “senyorets” terratinents a cavall seguits per les seves quadrilles, i després de la pertinent missa, sortien als camps a donar caça a jornalers rebels amb les seves piques de 3 metres i d’esmolada punta d’acer, artefactes amb els quals es llancejaven els braus de lídia a camp obert. L’Algabeño, en aquestes arts, destacava per la seva sanguinària brutalitat i la seva falta total d’humanitat.

Fins a tal punt era cruel, que s’explica que es vantava de les seves matances en públic i que no dubtava a buidar el carregador de la seva pistola sobre presoners detinguts si així ho considerava oportú. El súmmum va arribar en una de les seves “ràtzies” en que havent enxampat un grup de jornalers amb dinamita, es va negar a gastar bales amb ells i, lligant un cartutx a cada un a la cintura, els va encendre, fent-los volar un a un fins acabar amb tots. No cal dir que Queipo de Llano -el qual va arribar a prohibir el dol perquè les famílies no rendissin homenatge als més de 3.000 morts que va provocar en 5 mesos- ho tenia entre els seus més apreciats col·laboradors.

El Algabeño morí al desembre de 1936 a la Batalla de Lopera, on s’enfrontava a les Brigades Internacionals, i se li va homenatjar en el seu sepeli enaltint l’estereotip torero, viril i patriota, però sense al·ludir -¡faltaria més! – els execrables assassinats comesos entre la població civil sevillana. Propaganda de guerra obliga.

Hi ha gent per a les que la mort d’un animal no l’altera gens ni mica -fins i tot ho veuen una  diversió-, però a les que la mort d’un ésser humà els repulsa, com si l’ésser humà fos un ens superior que té més dret a la vida que els que considera “inferiors”. No obstant això, poc pensem que, indefensos davant una arma assassina, l’única protecció que tenim és la prima línia vermella del seny de qui ens apunta.

Recordi: vostè no decideix qui és inferior o no, sinó qui té l’arma, i el Algabeño, per la seva condició de torero, estava acostumat a matar éssers “inferiors” de més de 600 kg.

Quant pesa vostè?

Ireneu Castillo

5 Flares Twitter 1 Facebook 3 Google+ 1 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 5 Flares ×