Autor Societat
17 desembre 2014 a 09:00

El tió i la màgia nadalenca

0 Flares 0 Flares ×

De cerimònia eminentment familiar a la conquesta de l’espai públic

El tió de Nadal

El tió de Nadal //  Wikipedia Commons

Com que les festes de Nadal provenen d’antics cultes pagans, les tradicions més antigues són reconversions de rituals ancestrals. I el tió no n’és una excepció, i entronca, mai més ben dit, amb una cerimònia de culte a un amulet celebrat en arribar el solstici d’hivern. Tradició profundament arrelada en terra catalana, ha perviscut familiarment fins als nostres dies, en què també ha assolit una dimensió pública, a les places i carrers de casa nostra.

El tió és un tros de tronc d’arbre, destinat a cremar-se en la llar, i la cerimònia familiar, idealment, comporta un procés que comença amb la sortida al bosc per triar-lo, uns quants dies abans de Nadal, ja sigui per la Puríssima o per Santa Llúcia. Cal agafar una soca que sigui panxuda, i amb un forat susceptible de ser emplenat. Encara que en determinats llocs també serveix un tamboret o una caixa vella.

Un cop el tronc a casa, la quitxalla s’ha d’ocupar de mantenir-lo, se li ha de proporcionar menjar i beure, a més de tapar-lo pel fred. En despuntar un nou dia, el menjar ha desaparegut i la màgia s’ha instal•lat definitivament a la casa. I arriba la Nit de Nadal, i després del sopar ritual es celebra la cerimònia concreta. A la vora de la mitjanit, abans d’acudir a la Missa del Gall, amb el tió col•locat a la vora del foc, s’encén i es beneeix, normalment amb una ruixada de vi. Immediatament després, la mainada es posa al voltant del tió i descarreguen les vares de fusta sobre el llom del tronc, tot entonant cançons que el comminen a rajar dolços i llaminadures.

Cada comarca té la seva manera de cantar-li al tió, i un cop feta la cantada apareixen màgicament sota la flassada que tapa el tió les llepolies, potser neules, potser torrons. La cerimònia es repeteix, fins que el tió queda esgotat de tantes bastonades, i llavors pot ser que deixi anar una última cagada, amb un element salat o desagradable, que indicarà que el tió ha acabat de rajar.

El que hem explicat fins aquí és la manera més tradicional, per no dir ancestral, de fer cagar el tió. En l’actualitat, la festa es manté ben viva, però ha adoptat molts canvis respecte a l’antigor. L’ús del foc ja no és imprescindible, els petits dolços poden transmutar-se en joguines cares o aparells electrònics, en competència amb altres dispensadors de regals més o menys tradicionals i, molt sovint, les bastonades sonen en hores que no són precisament les de la Nit de Nadal, sinó més aviat al matí.

I com hem dit al principi, el canvi més decisiu en la tradició del tió ha estat, sens dubte, la recent ocupació de l’espai públic, en carrers, places, escoles, ampliant definitivament la cerimònia en un estricte àmbit familiar, ja que són moltes les poblacions on un gran tió s’instal•la a la plaça, per a gaudi de tothom, amb organització municipal i assistència massiva i entusiasta.

Cançó per fer cagar el tió (versió recollida a Terrassa)

Tió, tió,
caga torró,
si no en tens més
caga diners,
si no en tens prou
caga un ou.

Caga tió,
d’avellana i de pinyó,
si no vols cagar
garrotada va.

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×