Autor Cinema, teatre i televisió
9 juliol 2014 a 17:30

M.U.R.S. o les fronteres modernes

0 Flares 0 Flares ×

Una manipulació virtual

MURS1MURS2MURS4MURS5

PERFORMANCE. Direcció i creació: La Fura dels Baus (Directors artístics de La Fura dels Baus per M.U.R.S. són Pep Gatell, Carlus Padrissa i Pera Tantiñà. Amb la col·laboració de Jürgen Müller). Dramatúrgia: La Fura dels Baus i Marc Chornet. Composició i direcció musical: La Fura dels Baus i Carles López Campmany. Actors: Javiera Gazitua, Juanjo Herrero, Diana Gadish, Lawrence Stanley, Laia Oliveras, Xabier Artieda, Blanca Pascual, Rosa Serra i Tatin Revenga. Direcció tècnica: Kiku Martínez i Masana. Direcció de producció: Nadala Fernández. Disseny i programació d’interactius: Pelayo Méndez i Rafael Redondo. Disseny i producció de vídeo i motion graphics: Tigrelab. Gravació vídeo: Sara López i Nicho Di Masso. Making off: Yvan Argos. Xarxes i connectivitat: Iglor Soluciones audiovisuales, S.L. Desenvolupament de l’App: Ingbarna. Escenografia: La Fura dels Baus, Irene Dobon, Pep Padrós (Anigami). Disseny d’il·luminació: La Fura dels Baus i Pere Anglada. Disseny de so / Concepció sonora: La Fura dels Baus i Oriol Llistar. Disseny tècnic de vídeo: Xavier Correa Massero. Ajudant de producció: Sergio Vega. Assistent de producció: Helena Fernández García – Ruz. Assessorament tècnic en enginyeria del programari: Jordi Vilà. Figuració: Escola Eòlia. Experiment col·lectiu: Universitat de Barcelona, i Universitat Rovira i Virgili. Tèxtils escenogràfics: Teatrerya. Il·lustracions: Jordi Vilà Delclòs. Agraïments: Castell de Montjuïc, MagmaCultura, Tarpuna, ONCE Catalunya, Josep Perelló, Fabra i Coats (Fàbrica de Creació), Judy Lomas, Bawauati, Companyia general del foc de Gavà (Ramon Llonch i Franc Agramunt).

L’estrena del Festival Grec d’enguany ha estat al càrrec de la veterana companyia catalana La Fura dels Baus. Amb la seva nova producció, anomenada “M.U.R.S.” i allotjada a l’espai del Castell de Montjuïc, han volgut expressar la concepció contemporània de les fronteres i els murs individuals i socials.

L’experiència comença amb l’entrada al Castell, i la redescoberta de l’espai on s’hi ha construït una estructura titànica de ferro, amb una “torre de l’homenatge”, i varies lones i teles que sorgien d’aquesta construcció central i eren emprades com a pantalles i alhora com a separadors de quatre espais diferents: l’espai M, l’espai U, l’espai R, i l’espai S.

El primer espai, la zona groga o “Security”, és el de la seguretat, i és en aquesta estació base on es sol·licita a l’espectador que es descarregui l’aplicació de l’espectacle al seu smartphone. A les pantalles gegants d’aquest espai, es poden llegir les instruccions per a fer-ho correctament, però si algun usuari no se n’acaba de sortir hi ha un servei tècnic disposat a ajudar qui ho necessiti. Sigui com sigui, l’aplicació és necessària per entrar en el joc. D’aquesta manera, i mentre es trasllada el primer grup de cent persones – dels quatre que se n’han fet – al segon espai, aquest primer grup d’espectadors comença a cridar “Sí” ben fort, perquè l’aplicació així ho demana. Els engranatges de “M.U.R.S.” es comencen a escalfar.

Seguidament, es presenten la resta de zones: la zona “Wellness”, la zona blava, on es busca la salut, el benestar, i els cossos perfectes; la zona de “El Dorado”, o zona vermella, on el seu encarregat, Lord R, s’encarrega de fer-se ric mitjançant el joc i la borsa; i finalment, la zona “Eco”, o zona verda, on la natura i la preservació del medi ambient és essencial.

Un cop els quatre grups són dins “la gàbia” de “M.U.R.S.” a les pantalles gegants apareixen les “Breaking Walls News” – una picada d’ullet meta temàtica – on dos reporters expliquen l’experiència que els espectadors estan a punt de viure a través dels seus telèfons intel·ligents, es tracta del primer Smartshow, un espectacle on l’ús de l’smartphone és necessari, més ben dit, vital.

A continuació, els quatre grups fan una breu estada a cadascun dels quatre espais on responsables de zona desenvolupen una activitat. A la zona “Security” es tracta de fer-se una fotografia (amb l’smartphone) per tal que surti a la pantalla gegant i jugar al Tetris movent les mans per l’aire. A la zona “Wellness”, l’smartphone es converteix en un comptador d’energia i l’objectiu és posar-lo a 100 pulsacions per minuts amb una sessió d’aeròbic. A l’espai de “El Dorado”, els mòbils són indicadors de borsa, i l’espectador ha d’intuir si puja o baixa, i en funció de si l’encerta o no, perd o guanya diners. Finalment a la zona “Eco”, l’objectiu és construir un arbre amb material reciclable, concretament ampolles d’aigua buides amb un codi a la base que si s’observa a través de l’smartphone es converteix en una llavor primer, i en una flor després.

És en aquest moment, quan l’espectador-usuari està del tot immers en aquest món virtual quan unes explosions a la zona “Security” fan que tot s’aturi. De sobte tot es torna fosc, i un silenci incòmode nega l’espai. Els reporters de “Breaking Walls News” reapareixen a les pantalles gegants per informar que un sospitós ha fet explotar la carpa del guarda-roba, els telèfons mòbils comencen a fer pampallugues i classifiquen els espectadors per colors, “Dirigeix-te al teu color”, es llegeix a les pantalles. Automàticament el públic es comença a organitzar segons el color que li senyala el seu smartphone, però no tothom hi arriba a temps, i quan una veu crida “Tanqueu els murs!”, petits reductes d’espectadors es queden a la zona que no els pertoca.

Probablement l’espectacle de veritat comenci aquí. Els organitzadors, i servei tècnic es descobreixen com a actors, i comencen a proferir discursos moralitzadors de masses. Uns discursos no gaire allunyats del que estem acostumats a escoltar dels nostres dirigents; i tots aquells que són fora de la seva zona són marginats i castigats pels “autòctons”. Després d’aquestes arengues els smartphones indiquen que tothom s’ha de dirigir a les zones groga i blava immediatament. El públic, totalment descol·locat, es troba davant d’un furgó blindat on s’hi llegeix “Security”. Tres dones armades amb destrals comencen a destrossar el furgó embogides i cridant de manera venjativa i salvatge. Finalment, la carcassa blindada es trenca, i a dins hi apareix una furgoneta groga, menuda i arrodonida on hi ha escrit amb lletres negres “It’s up to you”. En aquest moment els smartphones vibren altre cop, i els espectadors llegeixen a les seves pantalles “Te n’adones?”, “Són el teu telèfon”, “He après a dir mentides”, i la pantalla s’apaga donant per acabat l’espectacle.

La reflexió que proposa La Fura dels Baus és ben clara, actualment, els murs que separen els individus ja no són – o si més no, no tant – basats en el color de la pell, en la llengua, en la procedència o la religió, sinó que són fronteres virtuals, impalpables, abstractes, però que en canvi semblen igualment difícils d’ensorrar. Durant tota la performance, els espectadors han estat pendents del que els deia el seu smartphone, fins i tot han permès que els classifiqui per colors, que decideixi per ells. Aquesta és la fal·làcia de la llibertat contemporània que ens venen cada dia a tot arreu, i que La Fura dels Baus s’ha proposat qüestionar en el seu darrer espectacle. D’una manera absolutament colpidora fa que al finalitzar l’espectacle cada individu particular s’adoni que ha estat tractat com a massa, que no se l’ha deixat pensar, i que, per contra, se l’ha guiat per l’espai i per les activitats com un membre més d’un ramat humà homogeni i sense voluntat pròpia. D’una manera atractiva, i fins i tot divertida, se l’ha manipulat sense que se n’adonés, i si ho pot fer una companyia teatral a tall d’exemple, qui no podria… o de fet ja ho està fent?

Com és habitual en La Fura dels Baus, es tracta d’una aposta molt ambiciosa, de gran complexitat escènica i adaptada al món contemporani. Ara bé, tenint en compte que el punt de partida és aquesta intricada posada en escena, es troba a faltar un text més evolucionat que hi funcioni en total acord. Per contra, “M.U.R.S.” presenta un text poc madurat, amb unes interpretacions poc versemblants que, si bé presenten uns bons fonaments, i provoquen unes reflexions més que necessàries avui dia, caldria revisar-los per tal d’aconseguir la homogeneïtat total de l’espectacle. Una homogeneïtat que fins i tot permetria convertir-lo en el “1984 del segle XXI”.

@anna_mestreseg

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×