Autor Opinió
24 juliol 2014 a 17:30

L’ecològica i desastrosa Central Mareomotriu de la Rance

0 Flares 0 Flares ×

640px-Barrage_de_la_Rance

Visitar el nord de la Bretanya francesa és un plaer per a la vista. Per a algú com jo, nascut a la vora del toll gran i calent que és la Mediterrània, veure la verdor del paisatge, les -en comparació- fredes aigües del Canal de la Manxa i les espectaculars marees que s’hi produeixen, va ser simplement impactant. El Mont Saint Michel, la totalment reconstruïda Saint-Malo, Dinard, Saint Lunaire… i que, a sobre, no plogués en 12 dies, ja va ser el súmmum…, però si hi va haver una cosa que em va cridar l’atenció va ser veure en directe l’estuari del riu Rance. En si, l’estuari és com tantes altres ries estretes que es poden trobar arreu del món, però aquesta és especial, ja que aquí es va construir als 60 la primera central d’energia del món que utilitzava la força de les marees: la Central Mareomotriu de la Rance.

 Les costes del nord de la Bretanya i Normandia, a causa d’una peculiar topografia que fa que les costes siguin poc profundes i amb molt poc desnivell, destaquen perquè en elles es produeixen les marees més altes de tot Europa, amb altures habituals d’uns 10 – 12 metres i màximes de fins a 15 metres. Per exemple, l’espectacle de veure pujar les marees des del Mont Saint Michel, no deixa indiferent a ningú.

 En aquesta situació, les marees han format part consubstancial de la vida de la gent d’aquesta zona des de fa mil·lennis, el que ha portat als seus pobladors a conviure amb elles i, en la mesura del possible, a explotar-la de la millor manera que han pogut -fent molins, per exemple. Això va portar al govern francès de De Gaulle, als anys seixanta del segle XX el plantejar-se d’utilitzar la força de les marees per a generar energia elèctrica d’una manera eficaç, renovable i, sobretot, barata.

 Bretanya, tradicionalment ha estat una part de França que ha hagut d’importar energia d’altres parts del país, pel que la seva dependència de l’electricitat de les nuclears de la resta del país era total. El món estava embrancat en plena Guerra Freda, i De Gaulle intentava aconseguir que França pogués ser totalment independent energèticament, de manera que poder utilitzar la força de les marees es va convertir en una opció més que viable. El lloc triat va ser l’estuari del riu Rance, entre Saint-Malo i Dinard.

 El riu Rance (la Rance, per als francesos), desemboca a una ria d’uns 15 quilòmetres de llarg i com a molt d’un kilòmetre d’ample que es veu molt afectada per les marees. Aquesta peculiar situació i estretor, feia d’ella un punt immillorable per poder explotar massivament la força mareomotriu per generar electricitat. Justament, en una zona propera a l’embocadura, es va començar a aixecar un dic de 750 metres de llarg que uniria les dues ribes de l’estuari el 1961.

 Les obres van portar 5 anys però, per ser exactes, els primers dos anys es van utilitzar per fer un atall (una zona seca) a la llera de l’estuari, a partir del qual aixecar el dic i les instal·lacions mareomotrius pròpiament dites, la qual cosa va portar uns altres tres anys. El 26 de novembre de 1966, amb bombo i platerets, el president francès Charles de Gaulle, va inaugurar la primera central mareomotriu del món.

 El dic, d’uns 30 metres d’alt des del fons de l’estuari, disposa de 24 turbines reversibles que funcionen ja sigui quan puja la marea o quan baixa, donant una potència de 240 megawatts, o el que és el mateix, el consum d’una ciutat de 200.000 habitants. Així mateix, posseeix una part de comportes com una presa qualsevol, amb la fi de regular el cabal que deixa anar o entrar, i al costat oest, una resclosa i un pont llevadís per on poden passar vaixells de fins a 4 metres d’altura. El sobre del dic està condicionat per al trànsit de vehicles (dos carrils en cada sentit, més concretament), facilitant la comunicació rodada entre ambdues ribes (Saint-Malo i Dinard), ja que anteriorment a la construcció de la central havien de donar una volta d’uns 50 km per salvar l’estuari.

 Aquesta central, si bé explota un recurs renovable i barat (el kWh és més barat que el produït per les nuclears), no ha sortit ni de bon tros gratis. Econòmicament va costar 620 milions de francs de l’època i es van necessitar 20 anys de funcionament per amortitzar la inversió, però on més car ha sortit ha estat mediambientalment.

 Efectivament, la construcció de la central, va suposar trasbalsar tot l’ecosistema que existia fins llavors a l’estuari del Rance, ja que en estar adaptat als cicles mareals, el fet de convertir-lo en un pantà de 22 km2 sense connexió lliure amb el mar, va suposar la pràctica aniquilació de la fauna que hi existia. La nova situació implicava que o passaven per l’estret pas de les rescloses o havien de travessar les turbines, amb el risc -real- de ser convertits en “chopped” de peix. Evidentment, els peixos grans van desaparèixer i molts dels petits, també, si bé van tornant tímidament amb el pas dels anys. Però no tot va acabar aquí.

 En estar la sortida al mar tancada, el riu ja no es veia afectat per les forces de les marees com abans (la marea màxima va passar a ser de 7 metres en lloc de 15), de manera que els sediments ja no podien arribar a l’oceà. Això ha produït un enfangament de la ria, que en alguns punts ha canviat la sorra blanca per una capa de fang de fins a 3 metres de gruix, que ha fet que la circulació de vaixells es vegi seriosament perjudicada i que cada any l’estuari perdi un 1% del seu volum pels fangs dipositats que no han estat arrossegats pel corrent. Un autèntic desastre ecològic.

 En definitiva, la Central Mareomotriu de la Rance -que va ser la més gran del món fins a 2011- és el clar exemple que, segons les gestionem, el fet d’utilitzar una energia renovable i barata com les marees, no vol dir que sigui innòcua per al nostre medi ambient. Qualsevol instal·lació energètica necessita estar dissenyada amb criteri i amb seny, ja que d’altra manera, simplement estarem canviant el problema però no evitant-lo. Sigui com sigui, i malgrat el mal infligit pel dic, la bellesa i peculiaritat de l’entorn mereix una visita que difícilment li defraudarà.

 

 

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×