Autor Opinió
10 juliol 2014 a 17:30

El repetitiu primer ascens al Cavall Bernat

5 Flares 5 Flares ×
Imatge de Wikimedia Commons

Imatge de Wikimedia Commons

L’emblemàtica muntanya de Montserrat, a cavall entre les comarques del Baix Llobregat, Anoia i Bages, sempre ha despertat la fascinació de tothom. El seu perfil inconfusible, fruit de l’erosió de milions d’anys, li confereixen un halo de majestuositat i misteri que l’han portat a ser considerada muntanya màgica i sagrada, i a albergar al monestir homònim la imatge de la patrona de Catalunya, la Verge de Montserrat. A part de la devoció mariana, la muntanya és punt d’atracció dels amants de l’ocultisme, dels naturalistes, dels geòlegs, espeleòlegs i, molt especialment, dels escaladors, els quals han vist en els alts cingles un marc incomparable per practicar el seu esport favorit. No obstant això, un dels monòlits petris més famosos de la muntanya, el Cavall Bernat, es mantenia inexpugnable, rebutjant una vegada i una altra l’accés dels escaladors més agosarats. El 1935, finalment, tres escaladors ho van coronar; l’únic problema és que no els van creure i el van haver de repetir … per dues vegades!

 El Cavall Bernat, eufemisme imposat pels religiosos per denominar el “Carall Armat o Trempat” és una agulla modelada a pic en els conglomerats terciaris que formen la muntanya de Montserrat, que és famosa per la seva forma fàl·lica gairebé perfecta. Aquest monòlit, de 60 metres d’altura en la seva part més baixa i uns 250 en la seva paret més llarga, assolint els 1110 m sobre el nivell del mar, està situat al vessant nord-oriental de Montserrat, pràcticament en la vertical del poble de Monistrol de Montserrat, a la vora del riu Llobregat.

 Aquesta imponent mola rocosa, des de sempre havia estat el gran objectiu de l’alpinisme català, però la verticalitat de les seves parets, el mal temps i la manca de material d’escalada adequat, feien que una vegada i una altra totes les temptatives d’arribar al cim es vinguessin abaix, alguna fins i tot literalment: al maig de 1935, un jove escalador barceloní es va matar en estimbar-se en l’intent de coronar el Cavall Bernat.

 Aquell mateix any, el 27 d’octubre, un grupet de quatre escaladors de Barcelona, pertanyents a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, va decidir encarar l’escalada de la inexpugnable roca. El dia era fred i ventós, cosa que dificultava molt l’ascens, fins al punt que un dels escaladors decidí de no pujar i fer-los el suport des de baix. Després de quatre hores i mitja d’ascens, i repetits problemes derivats d’obrir via i del fred regnant, finalment, els escaladors Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix, van aconseguir coronar el tan anhelat objectiu. El Cavall Bernat havia estat vençut.

 Arribat el moment d’immortalitzar la gesta, la càmera de fotos que havien portat per donar testimoni gràfic d’això, els va fallar, de manera que els va ser impossible treure cap foto conforme havien estat els primers a accedir a l’agulla rocallosa. Sigui com sigui, havien aconseguit arribar i, quan van baixar, la notícia va córrer com la pólvora en el món de l’escalada. No obstant això no seria tot tan fàcil.

 Els monjos de Montserrat, dies després van publicar al butlletí del monestir, que davant la falta de cap prova gràfica, ni directa ni indirecta, es negaven a donar crèdit a que realment s’havia aconseguit la proesa. Això significava de facto, que els escaladors que havien aconseguit pujar no veien “homologat” el seu esforç, amb tot el que això comportava… la qual cosa els va fer una gràcia immensa, òbviament.

 Remogueren cel i terra per trobar algun altre grup escalador que pogués haver tret alguna foto de la cordada però, tot i trobar-la, la foto estava feta de massa lluny i no se’ls distingia amb claredat. Costa, cabrejat com una mona pel dubte generalitzat pels monjos, va dir que repetiria de nou l’ascensió al Cavall Bernat i, no solament la repetiria, sinó que -amb un parell de bemolls- ho faria en solitari. Per a més inri, va convidar a la premsa perquè assistís a donar testimoni de la gesta. El dia 16 març 1936 seria la nova cita. No obstant això, Josep Costa no les tenia totes.

 Per preparar la “representació”, l’agosarat escalador, li va demanar ajuda a un amic seu per poder fer d’amagat de nou l’ascens, i així assegurar-se l’èxit a la que havia convocat davant del públic. Així les coses, la setmana anterior a la gran data, amb el seu amic Isidre Colell, van pujar novament fins  dalt seguint sense gaire dificultat el camí que mesos enrere havia estat obert pel mateix Costa i companyia.

 El dia de l’ascensió “oficial” davant càmeres i taquígrafs, tot el món de l’escalada es va reunir al peu del Cavall Bernat esperant veure com aquell escalador feia -novament- història aconseguint el cim. Fins i tot Ràdio Barcelona va destacar una unitat mòbil a l’esdeveniment, retransmetent en directe l’ascens al mític monòlit rocós, en el que -sembla- la primera retransmissió en directe per un mitjà de comunicació d’un ascens muntanyenc. Costa, amb l’oculta preparació prèvia i la motivació extra per demostrar davant de tanta gent com era capaç de pujar a l’agulla, va pujar en només una hora, demostrant, ara sí, que el Cavall Bernat havia estat definitivament derrotat.

 Les males llengües comenten que si Costa i els seus amics haguessin pertangut a una entitat excursionista de les que partien el bacallà a l’època i no a una de pràcticament desconeguda, no els haurien posat tantes pegues per validar el seu primer ascens. Sigui com sigui, Costa, Boix i Balaguer, després de dues pujades més per deixar constància de la seva proesa, al final obtindrien el reconeixement d’haver estat els primers d’haver coronat la més coneguda agulla de la muntanya de Montserrat.

 La importància de portar bon material … fotogràfic.

 

Ireneu Castillo

5 Flares Twitter 1 Facebook 4 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 5 Flares ×